SI EN FA DE TEMPS
T’he vist a badar pel Mercadal
com qui cerca el xàdor protector,
el dàtil melós o la menta fresca.
Caminaves silent, petjades de gasela,
apetitosa i cromàtica com una taula parada de Ramadà
tan bon punt el sol es fon pels baguenys de Collserola.
Amanides amb molt de tomàquet i olives trencades,
verdures de pebrot, de ceba i carabassó,
torrades al caliu de carbó del mandarí;
i tot assaonat amb olis de la terra.
La tadgine, d’aromes retingudes, cuita a les brases
del forn en cassola de terrissa encaputxada.
I tot acompanyat del cuscús marejat de mil maneres,
al gust de qui el prepara.
T’esperaré al cim de la tercera duna agençat d’home blau
amb fòssils d’antigues mars a les butxaques.
M’asseuré cara a la Meca, al sol sortint,
i resaré a qualsevol Déu, perquè la nuvolada no estronqui
el bes de la perfecta harmonia dels colors
entre l’astre nadó i l’arena tova.
Si en fa de temps que els exercits del berber Tàriq,
dels valís al-Hurr, i al-Samh,
conqueriren els territoris d’Afrany: la nova Catalunya.
Que lluny, també, la ràtzia d’Almansor
en el dia que va morir Barcelona,
els mancusos d’or guanyats en destronar califes,
i el salt volat de la reina Abd-al-Azia
als penya-segats de Siurana: la Reconquesta!