LA SEGREGACIÓ DE MARTORELLES
El 9 de juliol de 1924 una Real Orden estableix que aquells pobles que ho desitgin poden aconseguir l’autonomia jurídica i administrativa, sempre que aportin motius suficients que la justifiquin. Els veïns de Martorelles de Dalt , dolguts per la discriminació que pateixen en relació a Martorelles de Baix, s’emparen en aquesta llei, per la qual cosa es constitueix un comitè integrat per: Joan Matons, Miquel Milà, Joan Costa, Jaume Oliveres i Joan Rifà.
La llei condiciona l’obtenció de l’autonomia a què la població aspirant reuneixi determinats requisits: posseir una certa personalitat orgànica i geogràfica, comptar amb uns ingressos suficients per autofinanciar el pressupost municipal i comptar amb els serveis imprescindibles. La llei també preveia que l’antic municipi no patís greus conseqüències per motius de la mutilació.
Pràcticament tots els veïns de Martorelles de Dalt signen la instància on expliquen els motius per demanar la segregació, al temps que senyalen el compliment dels requisits que la Llei prescriu. Pel seu interés reproduïm els paràgrafs més importants de la citada instància, escrita naturalment en castellà, ja que ens trobem en plena dictadura de Primo de Rivera:
Nadie podrà negar que este grupo de viviendas conocido por Martorellas de Arriba se presenta, en la topografía del término municipal, independiente, desarticulado por completo del caserio de Martorellas de Abajo, tan desarticulado que no une a ambos no ya una via urbana, cual corresponderia formando parte del actual término, sino ni siquiera un buen camino carretero de los que hoy poseen hasta las más insignificantes aldeas, ya que Martorellas de Arriba no tiene como medio de comunicación con el mundo más que un camino que, en justicia, debería calificarse de herradura, ya que sólo en caballeria cabe circular por él sin que ofrezca peligro la vida del que lo haga, o no sea probable que sufran grave daño los vehículos que por él se mueven.. .. Este no es el solo motivo ni la única razón que existe para solicitar la segregación, ya que semejante estado ha hecho traer como conseqüència la dificultad de concurrir los niños y las niñas a las escuelas públicas, de las que cuando hace mal tiempo quedan en absoluto aislados.. .. Se carece de todo servicio urbano complementario, de esos que la higiene impone y las exigencias de la vida moderna demandan.. .. La situación actual de existencia de los vecinos que suscriben es intolerable.
La instància es complementa amb altres dades exigides per la llei de desagregació com: divisió de bens, pactes que podrien regir entre municipis, relació d’ingressos del futur municipi que permet cobrir el pressupost, cens d’electors i número d’habitants.
Un dictamen de la Ponència de l’Ajuntament de Martorelles replica la instància presentada pel grup secessionista. Les seves conclusions són que no hi ha raons que justifiquin la separació, ja que: …No se precisa ser un lince para convencerse que las supuestas razones que tan pomposamente y extensamente han querido alegarse quedan reducidas a una sola i única razón: la falta de una buena carretera entre la capital del término y el barrio de Arriba. He aquí toda la causa del conflicto y de la segregación que se pretende.
Encara que el dictamen reflecteixi una oposició aferrissada a la divisió, en les dues reunions que els representants de Martorelles de Dalt mantingueren amb les autoritats municipals, aquesta oposició no va aparèixer, sobretot en l'última de les reunions, que va ser presidida per un delegat governatiu.
Una vegada tramitats tots els papers que la llei exigia, només calia esperar la resolució de Madrid. Com aquesta trigava, van escampar-se rumors de boicot. La veritat és que els veïns de Dalt van recórrer al general Despujol, que es va traslladar a Madrid per entrevistar-se amb el president del Consejo de Ministros, Martínez Anido.
El 21 de desembre de 1927, a La Gaceta de Madrid, es publica la disposició real que concedeix la segregació sol·licitada. Dos mesos més tard, a la plaça pública de Martorelles de Dalt es convoca a tot el veïnat per elegir el nou Ajuntament. Va ser nomenat primer alcalde de l’estrenat municipi en Joan Rifà Costa. Allà mateix van acordar que les reunions ordinàries de la Comissió Permanent es celebrarien els diumenges de cada setmana a les tres de la tarda. També acordaren habilitar com a secretari al senyor Antoni Porta, que ja ho era de Sant Fost de Campsentelles. El poble prenia el nom de Santa María de Martorellas de Arriba. Primer i principal objectiu, construir la carretera que tanta falta feia al poble.
Efectivament, Santa Maria de Martorelles es presentava en totes les convocatòries que la Diputació de Barcelona organitzava amb la finalitat de construir carreteres locals. Malgrat tot, no serà fins els anys 50 (hauran passat més de 25 anys des de la segregació) que el poble no disposarà d’una carretera asfaltada, i encara amb un traçat empinat i estret que no es millorarà fins uns anys després. Tanta era la necessitat de disposar d’un camí amb capacitat per al transit rodat que, una vegada aconseguida la segregacío i en veure que la Diputació Provincial demorava la solució, els mateixos veïns van iniciar la construcció de la carretera pel seu compte, en concret el pont de pedra, un exemple de l’enginyeria popular que avui compleix el seu objectiu de pas per la via de vianants paral·lela a la carretera.
El que si va resoldre immediatament el nou Consistori va ser el problema de les escoles. Va habilitar una casa particular i va pagar el sou d’una mestra.
Joan Sanjuan i Esquirol