LA CONJURA DE BARCELONA I L’ÀNIMA DELS GOSSOS
El conte de la setmana.
Sa Eminència el cardenal Pompidifierro, recentment nomenat pel Papa Joan XXIV nunci de la Santa Seu per afers europeus, va arribar al palau del cardenal de Barcelona i Primat de Catalunya, monsenyor Muriel Gilabertí, una hora abans de la senyalada per l’inici de la reunió. No volia deixar res a la improvisació en aquella trobada que considerava d’alt risc i de la màxima transcendència.
Els convocats eren cardenals d’absoluta confiança, els qui van fer-li costat en la lluita aferrissada pel pontificat. Calia evitar filtracions. L’arribada es faria escalonada, amb cotxes i vestimentes que passessin desapercebuts, en hora d’escassa afluència pels carrers i dependències de palau, després d’haver dispersat canonges, secretaris, ajudants i personal que no fossin de la màxima confiança i discreció.
Havia triat Barcelona, capital del recent creat estat català, una ciutat perifèrica, allunyada de les conxorxes romanes; i per la seva amistat personal, de quan estudiaren teologia a Roma, amb monsenyor Gilabertí. Una diòcesi prou important, vista amb simpatia per totes les tribus del col•legi cardenalici, considerada de segona fila si es comparava amb les diòcesis de Venècia, Florència Milà, Nàpols, París, Brussel•les, Munic, Nova York o Madrid.
Si la trobada sortia com ell esperava la faria extensiva als prelats d’altres diòcesi de l’anomenat sector occidental, el que li havia donat suport en el Conclave, en contraposició amb el sector oriental i africà que havia tombat la balança a favor d’un papa de compromís, el cardenal hongarès Esminóboda, ara Joan XXIV. Un mal menor, perquè si el sector occidental s’hagués enrocat, el nou papa hagués estat un senegalès.
El cinquè Concili Laterà, celebrat entre 1512 i 1517 presidit pels papes Juli II i, a la seva mort, Lleó X, va proclamar que cada persona tenia un ànima única i immortal. El cristianisme va afirmar que l'ànima era un do de Déu particular per als homes, fets a imatge i semblança seva. Cada ànima és individual. Els éssers humans ja en formar-se al ventre matern tenen ànima, per això l'església condemna l'avortament: és matar una persona amb una ànima que no pertany a la persona, sinó un regal que cal cuidar temporalment. L'ànima, quan el cos mor, és jutjada per les obres de la persona i segons si se salva o es condemna, va al Paradís (on gaudeix de la contemplació eterna del Creador) o a l'Infern. Les ànimes són les que permetran la resurrecció final dels cossos, quan s'acabi el temps d'aquest món.
A finals d’aquest segle XXI, l’església occidental volia que es revisés aquesta interpretació animista, amb la qual cosa s’enfrontava al sector oriental, molt més conservador en aquest aspecte. La divisió estava servida. Si Pompidifierro aconseguia imposar la tesi occidentalista s’assegurava la victòria en el proper Conclave, no gaire llunyà per cert, tenint en compte l’edat avançada i la salut precària de Joan XXIV. Ja es veia com el proper Pontífex, fins i tot havia triat el nom: es diria Benet XVII.
Calia que l’Església proclames, urbi et orbi, que l’ànima no només era un do de Déu particular per al homes, sinó que ho era també per als gossos de companyia. Restarien exclosos d’ànima els anomenats gossos de presa, entre ells els dòberman, pit bull, llop, dogo argentí i rottweiler, i restava entredit el pastor alemany i belga. ¿No tractàvem els occidentals les nostres mascotes igual o millor que el proïsme? ¿No les estimàvem com si fossin fills, plorant-les desconsoladament en perdre-les i oferint-te’ls totes les atencions sanitàries possibles? ¿No es marfonien en els nostres llits? ¿No ens desvivíem portant-les a fer pipí tres o quatre vegades al dia i els hi arreplegàvem les defecacions?
Pompidifierro era conscient de les dificultats que la nova doctrina comportaria a l’Església oriental i africana, on el gos –en determinats indrets– encara era servit a taula com una menja exquisida. A més de grocs i negres, qui no gosaria titllar-los d’autèntics caníbals?
Joan Sanjuan Esquirol (Dedicat a la meva neboda Carme de Mariachis de Vinyassa)
Fins aquí la broma
