JOSEP CARNER
Us el regalo el Josep Carner poeta. No m’agraden els poetes ensucrats i els que remenen la natura sense haver plantat mai una tomaquera. Moltes sentors i molta floreta, però només coneixien les pudors de Barcelona i els geranis tísics que penjaven dels balcons de l’Eixample. La natura l’entrellucaven els dies festius, quan feien de pixapins i de quemacos, o quan estiuejaven. Foix no va amagar mai que, quan anava a pescar a Selva de Mar, eren els altres els qui remaven i li sostenien la canya, mentrestant, ell es fotia un whisky; o que quan anava a caçar sempre hi havia algú que carregava amb l’escopeta. Era un senyor de Barcelona, de dretes, a qui li agradaven les dones, les motos, els cotxes i els avions. No li calia comprar el tortell els diumenges; prou que en sentia la flaire cada dia de l’any. Foix era roquer, i així ho expressava. Foix sabia ser qui era. Em carreguen els virtuosos que, quan ningú els veu, se’n van de putes, o paren el piset a l’amistançada, o sembla que mai s’hagin fet una palla.
Hi ha un poema de Foix dedicat a Josep Carner que pretén precisar la seva manera de ser. Carner va passar una temporada a Jamaica. Foix s’imagina una illa caribenya amb dones agemolides als sofàs i noies amb robes balderes; més allò que veu en realitat és Carner amb el vicari, fent-se de dia, cercant peròs al “Criteri” de Balmes.
Estem parlant de poesia, sense cel·lofana, no del Carner vist des del mirall que ell o Foix ens volen transmetre. Quan hom escriu, igual que quan parla, es retrata, es despulla, encara que no s’hagi tret ni la corbata. Malencerta Carles Riba en referir-se a “la gran aristocràcia dels versos de Josep Carner”, perquè en realitat són propis d’un burgès desvagat; si el mot us sona a exabrupte ho deixarem en burgès contemplatiu. L’aristocràcia, després de la Revolució Francesa, ensenya totes les seves vergonyes, fa de la seva vida un aparador, mentre que la burgesia es fa propensa a la doble moral. És Carles Riba qui entreveu que possiblement un dia –a Carner– part de la joventut li giri l’esquena. Dures paraules del mestre Riba, que va ser dignament ensinistrat en diplomàcia cardenalícia, sobretot si fan referència a un amic de l’ànima.
Una altra cosa és el Josep Carner narrador. Només cal que llegiu “Les Bonhomies”. Hi ha ben pocs narradors com Carner, si no us importa el que diu, sinó com ho diu. I ho diu amb una originalitat i riquesa extraordinàries, amb girs gens manllevats, sense necessitat d’arribar a l’absurd per impressionar, com li agradava fer a J.V. Foix. Josep Carner, sense Gertrudis fantasmals ni mots guardats a les golfes, fa puntes de coixí trenant les paraules com si fossin bitlles mogudes suaument per la ploma.