UN CONTE D’ESTIU. LA XIROIA I L’EIXORC
En Pinxo li diu al Panxo:
vols que et punxi amb un punxó?
I en Panxo li diu al Pinxo:
punxa’m, però a la panxa no.
L’estiu convida a la distensió, i res millor que un conte, en aquest cas amb la vulgaritat que tots els noms, substantius, adjectius i verbs tenen una ics o xeix. Primer em va semblar un exercici de llengua prou complicat, després vaig constatar que déu n’hi do la quantitat de paraules en català que porten una ics o xeix, sense comptar les que es poden formar afegint-hi els prefixos ex i extra.
La dificultat es va fer més petita en jugar amb les declinacions dels verbs incoatius de la tercera conjugació acabats en ir, que fan el present d’indicatiu en eixo i el present de subjuntiu en eixí; a més dels infinitius acabat en eixer. La qual cosa m’ha permès tenir a l’abast un bon coixí de verbs que, com ja sabeu, són els únics sintagmes imprescindibles per formar una oració. Doneu-me un verb i us faré una frase, podríem sentenciar parodiant la dita d’Arquimedes en relació al fulcre necessari per aixecar el món amb un alçaprem.
No es pot negar l’aportació que faig d’una bona colla de verbs, substantius i adjectius d’ús escàs, força vius encara, que enriqueixen el vocabulari, a base d’una feina tan pesada i avorrida com escodrinyar el diccionari. Heu provat de llegir el diccionari normatiu com qui llegeix una novel·la? Jo sí.
Sense més romanços, crec que m’ha sortit una història amb els ingredients necessaris, inclosos l’humor, la ironia i la truculència. La trama és atractiva i el desenllaç punyent, sense que la sintaxi se’n ressenti, ni la sonoritat de frases, evidentment forçades, provoqui desajusts flagrants ni estridència a l’oïda; encara que alguna vegada podria semblar que estiguéssiu parlant en mandarí. No crec que hi hagi textos d’autor tan intraduïbles com aquest; demostració de l’escassa ambició que posseeixo de cara a convertir-me en un escriptor universal. Finalment, no voldria escandalitzar als qui creuen que el sexe és la causa de tots els pecats del món, o l’únic pecat.
LA XIROIA I L’EIXORC
L’Aleix, un xaval que procedeix d’Extremadura i resideix a Xerta, descobreix la seva eixorquia i s’exaspera. La Meritxell, una xicota xamosa i eixerida, un xic eixelebrada, tanmateix, embogeix de la xaveta pel xicot i l’enxampa ben enxampat.
La Meritxell, en experimentar que l’Aleix és eixorc, encaixa el daltabaix i no es queixa ni s’acovardeix. Xalada, s’eixarranca i el punxa, però ni amb eixarms ni de xamba, no aconsegueix aixecar-li un xiulet eixarreït i exageradament exigu. La xixina de l’Aleix segueix eixuta i enxiquida. La Meritxell no afluixa, i a un experiment no excel·lit n’afegeix el sèxtuple.
— La Pràxides m’ha explicat que en Xavi de Calixta Xiula se la va aixafar amb el calaix de la calaixera i va eixorivir-se-li. Què t’apareixeria una queixalada a l’extrem?
La Meritxell no defalleix. Una exorcista de Xerta va explicar-li que reeixirien si executaven el sexe en contextos exòtics. Per això, l’exerciten al porxo, a la dutxa, a la cotxera, a la xera de la xemeneia, en un xàfec, al taxi, xapotejant en un xaragall, en un xàrter, encaixonats en un nínxol, en una xalupa... exercicis que s’exhaureixen inexorablement sense èxit.
En el paroxisme, l’expressiva Meritxell no deixa escletxes per explorar. Per tal d’extirpar-li l’eixorquia, oeix –així i aixà– les xafarderes, les xerraires, els xamans, els bruixots, els xarlatans, les xarugues i els xarxons. Una sexòloga, per telefax, va explicar-li que s’exhibís extremada, pinxa i enxarolada. I així, la Meritxell, que vesteix xarxona –amb xandall, xancletes o xinel·les–, excepcionalment, va aparèixer extravagant, exuberant i luxosa, amb metxes, rinxols i tirabuixons oxigenats i amb un xal de Caixmir, dibuixant un xarleston, i amb un feix de videosex extrets del caixer del sex-shop de Xerta.
La Meritxell es converteix en un xef que experimenta textures, i excel·leix en xeflis exquisits per exacerbar la disbauxa. Ofereix a l’Aleix esqueixades, anxoves i xató. Fregeix peix, i xanguet. Segueix amb panxeta i rodanxes de xoriço, xai amb carxofes, pelutxos i capritxos. Per desgreixar: xocolata a la xicra amb xantillí i xuixos de xurreria. Per xarrupar: xerès, xacolí de xarel·lo, xampany i mixtures, que enllesteix amb xarops xampanyitzats i xicoires. L’Aleix s’extralimita amb el ranxo i s’engreixa com un xaró, queixant-se extremosament, amb flexions de panxa, de les xardors i exsudacions que li produeixen les toxines i els empatxos. Tanmateix, els baixos de l’Aleix, no desencongeixen i segueixen cruixits i eixarreïts com la moixama.
Quin xafarranxo! quan transcendeix que l’Aleix s’autoextradeix de Xerta i desapareix inexplicablement amb xavos, xecs, i xavalla. Sense exposar-li-ho a la Meritxell ni conèixer-se’n el pretext, l’Aleix ha eixit amb taxi de Xerta, prefixat que no s’han d’excloure, ni els maximalismes ni els extremismes més extraviats. No és això el que li expressa la Meritxell? Extirpar, extrudir, xerracar, expurgar, es conxorxen per exonerar-lo d’aparèixer com un xitxarel·lo, un mamarratxo, extorquit per la Meritxell, amb una existència d’excusat, excremental, i una extremitat que serveix exclusivament per expel·lir pixum a l’excusat. L’Aleix ha reflexionat: de quina lleixa s’extreu el text que decideix què és excessiu o exacte? O caixa o faixa!
Expectació excepcional a Xerta quan l’Aleix –que condueix, galanxó i xino-xano, un cotxe d’exhibició– compareix pinxo i fatxenda, a la seixantena de l’autoexili, clenxat, relaxat i eixerit com un rínxol. La Meritxell, perplexa i moixa, exigeix a l’Aleix que li aclareixi l’expeditiva marxa. L’explicació –explícita i taxativa– consisteix en abaixar-se els texans i exhibir, en la X on s’uneixen les cuixes, una xona irreprotxable, extraordinària, exuberant. L’Aleix, extasiat, ja no es compadeix d’ell mateix. Li han extirpat el que el cruixia i ofereix, exultant, la seva transsexualitat a la Meritxell, a Xerta, al Baix Ebre, a Extremadura i a les galàxies.
D’un pitxer, n’extreu les extintes deixalles per al mixo.
Operació de canvi de sexe