TECNOLOGIA I VIDA COTIDIANA EN L'ÈPOCA IBÈRICA
L’enorme salt fet per la humanitat des de la revolució industrial, especialment en el segle XX, no significa que les societats antigues, com els pobles ibers, visquessin en la més absoluta precarietat.
¿Què en sabem d’aquells ibers que ocupaven la nostra àrea abans de l’arribada de l’invasor romà? La història tendeix a mostrar-nos uns romans colonitzadors davant la barbàrie d’uns pobles primitius que, amb una cultura inferior, ràpidament s’integraren en la societat dels nouvinguts. Un fenomen paral·lel amb altres, malauradament ben presents, on l’ocupació i submissió dels pobles indígenes per invasors militarment més dotats es justifica amb anhels civilitzadors, que té l’origen en el concepte clàssic de bàrbar, de salvatge que cal civilitzar. En el nostre context, aquesta interpretació interessada no té fonament. Ben al contrari, la recerca sobre la cultura i la civilització del poble iber que ocupava el nostre territori ens demostra que la seva vida diària no es trobava gaire allunyada de la que, fins ara fa un segle, era habitual en les àrees rurals del país.
Sabem que l’actual plana de Barcelona i del Besòs, formada per les terres al·luvials transportades per la gran quantitat de rierols i rieres que la creuaven, definien un territori pantanós. A mesura que la cota augmenta, i en especial a les elevacions de major control visual, s’identifiquen els diversos assentaments d’època ibèrica que dominen la nostra àrea. El poblat de Montjuïc, el poblat del Turó de la Rovira o el Puig Castellar de Santa Coloma són els establiments arqueològics més ben coneguts. (Per proximitat, volem afegir els poblats de la Serralada Litoral, entre els quals es troba el poblat de Castellruf).
Apart de troballes ocasionals, els poblats excavats ens informen d’una societat que disposava dels suficients coneixements i habilitats per condicionar la seva existència al medi. En aquest sentit, dos són els factors que ens mostren una civilització desenvolupada: l’ús del torn del terrissaire i del forn tancat de cocció, i la generalització de la metal·lúrgia, en especial la metal·lúrgia del ferro o siderúrgia. Els ibers, i els de casa nostra en són un bon exemple, són els primers pobles indígenes a introduir aquestes pràctiques, les quals, importades principalment a partir del contacte amb els colons i comerciants del mediterrani oriental i de les migracions centreeuropees, modifiquen radicalment la vida quotidiana.
A partir dels materials ceràmics recuperats, podem apreciar com les noves tècniques per elaborar ceràmica permeten infinitat d’usos fins llavors desconeguts. L’ampli repertori de formes de Puig Castellar ens informa d'objectes per l’emmagatzematge d’aliments i altres productes, per al transport dels productes a bescanviar (les àmfores), vaixelles de taula per ús propi i comerç, recipients per cuinar, per possibilitar activitats de tipus industrial (suports, embuts, pesos de teler i fusaioles), capfoguers per a les llars de foc, objectes de caràcter religiós (exvots, cremadors o peveters), joguines de fireta, etc., inclús per encabir-hi les cendres dels difunts.
La quantitat de les troballes ens diu que, en el nostre entorn immediat, ja als segles V- III a.C., es troba plenament implantada la producció i la utilització d’aquesta amplíssima varietat d’aixovar, el qual possibilita i facilita diverses activitats vinculades, com ara la indústria alimentària amb finalitats comercials, creant envasos i contenidors de grans dimensions, o la producció tèxtil, amb l’existència de telers a gairebé tots els establiments humans de l’època.
El gran canvi que transforma la vida dels autòctons és el treball del ferro. La metal·lúrgia del bronze era coneguda d’antic, si bé poc generalitzada per la manca de matèria primera en el nostre entorn, i dotava als ibers d’elements de luxe i ornamentals. Un cop coneguda la tecnologia del ferro, l’abundància del mineral va provocar l’extensió del seu ús. Aquest fet és crucial, ja que el nivell tècnic determina tot un seguit de característiques que ens fan parlar dels preromans de la nostra àrea com una societat civilitzada i paral·lela a les seves contemporànies.
En el vessant sud-oest de l’antiga península que formava la muntanya de Montjuïc, es trobava el poblat ibèric que dominava el port natural creat pel desguàs del Llobregat. Vinculades a les restes habitacionals descobertes en motiu de les obres olímpiques, l’any 1946, J.C. Serra Ràfols excavà un conjunt de sitges o dipòsits de gra farcits de restes de les activitats comercials allí practicades entre el s. V i el s. III a.C.
D’entre les diferents troballes, indicadores de contactes amb importadors de materials sobretot d’origen grec, la presència de les restes d’un carro singularitzaren la importància del jaciment. Ja no es tracta d’assimilar el ferro a l’elaboració d’armes, el pas donat va molt més enllà. En aquestes èpoques el ferro serveix per treballar i per facilitar les tasques quotidianes, en aquest cas conformant un transport per a traginar les mercaderies pròpies d’un moll de càrrega i descàrrega de naus.
Amb tot, l’estudi metal·logràfic i analític de les restes trobades, principalment els claus i la coberta metàl·lica que envoltava el perímetre de la roda massissa de fusta, ens indiquen unes característiques i propietats mecàniques molt específiques. Hem de suposar que la superfície de contacte de la roda treballaria sobre pedra, sorres i terres irregulars, circumstància que provocaria un gran desgast sobre el metall. Aquest fregament motivava que s’hagués recobert la roda del material més resistent possible. A fi d’assolir la màxima perdurabilitat, els ferrers feren la coberta de dues úniques peces, amb dos punts d’unió que tancaven el cercle, els quals eren ben fixats per grans claus amb la cabota prou martellada i llimada per a què no fes cap relleu; el material emprat fou acer trempat, d’una duresa extraordinària.
L’artesà, coneixedor que les necessitats d’altres parts metàl·liques de la roda no eren les mateixes que les de la coberta, emprà procediments ben diversos. Els claus que unien coberta i estructura de fusta eren molt més heterogenis, amb trempat parcial a la punta i a la cabota; per contra, els travessers, que eren les tires de metall que afermaven els elements del massís, tot i ésser també d’acer, no tenien cap tractament afegit, ja que consideraven que eren prou durs i alhora dúctils per la tasca a la qual eren destinats.
Tecnològicament les característiques esmentades ens mostren ferrers que aplicaven diferents processos segons les necessitats pràctiques. Coneixien i empraven procediments tèrmics com el tremp i termoquímics com la carburació i, paral·lelament, disposaven de forns i fornals prou grans per treballar, si els interessava, peces d’important grandària.
La peça de Montjuïc no és una excepció de qualitat i aplicació pràctica de la tecnologia metal·lúrgica en el nostre immediat entorn. La troballa d’un important i ampli lot d’útils de ferro és el tret característic de Puig Castellar (s. V – II a.C.). A part de l’armament, eines agrícoles i un gran lot d’estris funcionals de caire industrial i domèstic il·lustren la generalització i la utilització del ferro i l’acer. És especialment significatiu que moltes de les peces estudiades mostren una perfecta relació entre funció i tècnica: aixades amb el taló i el tall horitzontal d’acer endurit al tremp, a fi que resultessin ben durs en el cop, i la resta del cos amb acer molt dolç, molt menys dur, però, alhora, menys rígid; podalls de tall molt endurit i cos dúctil, punters pel treball de la pedra totalment trempats, eines amb combinació de ferro i acer.
La tècnica del treball del ferro va permetre disposar per primer cop d’eines realment eficients i a l’abast de tothom. Això possibilità la desforestació, suplantant àrees de bosc per zones de conreu i, per tant, s’obtenien collites més abundants, fet que millorava la subsistència i els hi permetia disposar d’excedents per a comerciar. Igualment, poder tenir eines capacitava tota mena d’artesanat, com el de la fusta, construint qualsevol moble o estri amb total precisió, o el treball de la pedra, fet que s’evidencia amb la presència de pedra de Montjuïc a diversos poblats ibèrics catalans. Peces singulars com les claus de pany, indicadores de la necessitat de seguretat i de la protecció de la propietat, o elements tan bàsics en l’actualitat com els claus, tiges, reforços i reblons varen obrir el camp dels atuells de peces múltiples o mòbils, creant un bagatge amplíssim d’objectes i estris al servei de les activitats diàries.
En definitiva, l’imperialisme romà no va educar a uns avantpassats que vivien a la barbàrie. Els antics pobladors de les nostres contrades ens demostren amb cada troballa que foren un poble prou desenvolupat, gens inferior als seus contemporanis, si bé prou desunits políticament per facilitar la seva conquesta militar.
Extracte de l'article publicat a la revista Forat del Vent per Jordi Auladell i Marquès, doctor “cum laude” en Prehistòria, Historia Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona, per la seva tesi: “Tecnologia del treball del ferro al nord-est de la Península en l’ibèric antic i ple”.
Adjuntem, en pdf, el capítol de de la tesi del Doctor Jordi Auladell que parla de Castellruf
Castell Ruf _ Jordi Auladell.pdf (1,4 MB)
