SEGONA LLIÇÓ
Aviat arribaren al lloc fosc i retirat que cercaven. Mentre es besaven, ella li palpava la bragueta i la mà d’ell pujava sense oposició per una carn llisa des del sobregenoll fins els malucs de la Berta. S’adonava dels tremends entrebancs que els teixits oferien als tocaments furtius. Si la Berta, un cop abaixada la cremallera del pantaló, intentava amb poc encert obrir el plec dels calçotets, en Bartomeu lluitava amb les calces ben cenyides per trobar un pas més enllà dels engonals.
Consumada la masturbació recíproca, Bartomeu sentí un gran sentiment d’afecte i tendresa vers la Berta. Segurament havien pecat, però no se’n sentia culpable. El que havia experimentat era massa bonic per ser dolent. Aquell vespre li van caure molts tabús sobre la religió i el sexe.
Al dia següent la Berta va aparèixer rosegada de remordiments pel que havien fet el dia abans. “Hem de confessar-nos i no fer-ho més”. I tot seguit li confià un secret: un vici pitjor que mossegar-se les ungles, que duia sempre arranades i repelades fins a fer-se sang als dits. Per més que s’esforçava, no podia deixar de masturbar-se. Això feia que se sentís bruta. Una cremor per dins trencava tots els seus propòsits d’esmena-se. Bartomeu ho comprengué perfectament, ell havia aguantat durant anys, en sabia la dificultat, l’ànsia i el patiment que comportava i entenia que no cabia exigir heroïcitats a ningú.
Està clar que les confidències de la Berta exacerbaren l’impuls sexual de la parella. Bartomeu desitjava que no hagués de fer-s’ho sola, si bé es preguntava –passerell com era– la raó que havia dut a la Berta a confiar-li intimitats tan fondes.