MARTORELLES I SANTA MARIA DE MARTORELLES: LA RAÓ DE LA FUSIÓ
El Govern de la Generalitat ha anunciat que està preparant una llei de governs locals. Aquesta llei establirà un programa de fusió voluntària de municipis per determinar en quins casos és aconsellable l’agregació, d’acord amb criteris històrics, geogràfics, econòmics o demogràfics, així com les mesures per fomentar-la.
Allò que més m’agrada d’aquest anunciat és el caràcter voluntari de la fusió, la qual cosa vol dir que ha de ser consensuada i referendada. Un altre aspecte positiu són els criteris, que no poden ser altres que els històrics, els geogràfics, els econòmics i els demogràfics. Res a veure amb l’aberrant anunci d’una llei espanyola que preveu l’agregació de pobles fins aconseguir que el resultat sigui la formació d’un sol municipi de més de 20 mil habitants.
Si hi ha dos municipis que compleixen tots els requisits per conformar una agregació d'èxit, aquests són Martorelles i Santa Maria de Martorelles.
Raons històriques en sobren. Des que en tenim coneixement, al segle X, fins que es va produir la segregació al segle XX (1927), aquests dos municipis han estat un sol territori, un sol poble, una sola parròquia i un sol municipi.
Les raons geogràfiques són ben evidents. La vall formada per les rieres de Sunyer, de Can Gurri i de Les Licorelles conformen una unitat geogràfica uniforme, encerclada de muntanyes que s’obren vers el Pla fins la llera del riu Besòs; al mateix temps que rica i variada, oferint un contrast entre la Serralada, les ondulants depressions centrals i el Pla. I com totes les valls estretes, amb una sola via important de comunicació.
Quan l’economia es basava fonamentalment en allò que oferia la natura, Martorelles, un sol poble, va ser durant un miler d’anys el territori o la parròquia més rica del seu entorn, precisament per aquesta conjunció harmònica d’aigua, bosc i pedra a les muntanyes; d’un sauló i una llicorella immillorables pel conreu de la vinya a la part central; i un Pla extraordinàriament fèrtil format per les terres d’al·luvió del riu Besòs, magníficament regades per les deus pures i clares de la Serra de Déu.
Demogràficament, durant aquest mil·lenni també va ser el territori més poblat de l’entorn, amb cases pairals importantíssimes com Carrencà, Can Fenosa, Can Puig, Can Girona, Can Sunyer, Can Guillemí i Can Matons; i amb dos molins fariners rellevants: el de Lloberons i el de Carrencà.
Personalment hem sap greu que la segregació de Martorelles i Santa Maria de Martorelles, el 1927, vingués acompanyada del vist i plau d’un règim dictatorial com el de Primo de Rivera, en un període de fort caciquisme local.
Segurament no faltaren raons per demanar la segregació en un temps de profunds canvis econòmics i social. Raons semblants a les que avui ens fan demanar la fusió dels dos pobles. Que la carretera de la Diputació que va travessar el riu Besòs des de Mollet morís en arribar al camí de Can Girona, i es deixés Martorelles de Dalt sense una via de comunicació moderna, no era culpa de l’Ajuntament establert a Martorelles de Baix. La proba és que 25 anys després de la segregació, aquest esperat tram de carretera encara no s’hagués construït. A la muntanya, a les canteres i a les vinyes, les coses anaven a mal dades. La riquesa es concentrava a les terres del Pla i a la nova industria que es creava a banda i banda del Besòs. Martorelles de Baix creixia i Martorelles de Dalt s’esllanguia, de manera que moltes famílies de Dalt van muntar casa a Baix, la qual cosa amb les comunicacions d’avui dia no s’hagués produït.
Si la racionalització del sistema polític i de la divisió territorial requereix la fusió entre municipis, cal que aquesta es faci de forma voluntària, és a dir, pactada i amb garanties.
Les fusions sempre seran millor que la proliferació de mancomunitats o la ingerència de les Diputacions en els pobles petits.
En el cas la fusió de Martorelles i Santa Maria de Martorelles s’haurien de pactar una sèrie de punts. Per tal d’obrir el debat en proposem uns quants:
— Ubicació de l’Ajuntament: Pel seu caràcter històric i emblemàtic –i per contrapès polític– l’edifici oficial del nou Ajuntament hauria de ser al nucli de Dalt.
— Condicionar l’urbanisme a la realitat, necessitat i voluntat de cada territori: Respectant els planejaments urbanístics forçosament diferenciats entre els pobles de Baix i de Dalt.
— Sistema electoral: Cal assegurar certa representació proporcional del territori en el consistori unificat.
— Racionalització dels equipaments unificats: Potenciació d’espais de cultura, biblioteca.
— Potenciació de noves possibilitats: Senderisme, fonts, cultura del vi i de la restauració.
En definitiva. El dret a decidir sobre el futur de Catalunya s’ha de fer extensible a poder decidir el futur del nostres pobles.