L'IMPERI DINS DE L'IMPERI
En Pere Rabinyonet havia assolit els coneixements d’Història de Catalunya sobre la base de lectures romàntiques. Mai havia passat de Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives. En assabentar-se que el professor d’Història de la Universitat de Barcelona, el doctor Àngel Peirols, passava uns dies a Martorelles va fer tot el que calia per entrevistar-se amb ell. Van coincidir una tarda plàcida a casa d'un amic comú. El professor era un home summament extravertit que no gaudia de massa bona reputació acadèmica. Sempre intentava crear polèmica i perplexitat a qui l’escoltava. El professor va deixar anar, com qui llença el drap i espera que el toro envesteixi:
— Catalunya i els catalans som inclassificables i imprevisibles.
— És que som un país mig embastat, Doctor.
El tòpic, responen a un altre tòpic, al professor va encaixar-li com l’anell al dit.
— Què dieu amic Rabinyonet! Som un dels països més vells del món, travessat per totes les civilitzacions, sempre a la punta de llança i a la cruïlla de tots els camins. Un país mig embastat...! Per la mort de Déu! Uns murris és el que som, uns aprofitats, uns especialistes en adaptar-nos al medi hostil, el peix petit que es menja el gran a base de mortificar-lo. No és menys cert que si no hagués estat així no hauríem pogut sobreviure. La nostra capacitat d’adaptació al medi és inaudita. No oblideu que som els inventors de la Corona d’Aragó, de la Solidaritat Catalana i del Tripartit; és a dir, de les unions aparentment impossibles.
El professor sabia que ja havia embolicat la troca i que en Rabinyonet s’hi havia entortolligat, ara només calia estirar de la madeixa.
— Allò que als catalans ens ha fet com som és l’imperi: Empúries, Roma, Carlemany, els comtes reis, la Mediterrània, Filipines, Cuba, Espanya. Construir l’imperi dins de l’imperi, vet aquí la nostra habilitat parasitària, de poble petit, sense recursos, que no vol complicar-se la vida, però que treu el màxim profit del que l’envolta. El símil de fer de les pedres pa és perfecte. Parleu-me d’un altre país capaç de colonitzar cada un dels imperis que ha suportat.
— ¿Catalunya imperialista i colonialista? No ho havia sentit a dir mai, això. Si de cas quan vàrem conquerir Atenes, Sardenya, Sicília, Nàpols...
— I tant que hem estat un país imperialista! A què creieu que jugaven els noucentistes i la Lliga Regionalista fent-li la cadireta a l’Alfons XIII i a Primo de Rivera? De veritat penseu que quan Eugeni d’Ors parlava de l’imperi s’imaginava els catalans, revestits novament d’almogàvers, fent campanyes militars per l’Àfrica o l’Àsia? No! Atiava els espanyols a guerrejar per nosaltres.
— Doctor, ja sé que no us arribo a la sola de la sabata, però el que estic escoltant, em deixa absolutament perplex i fora de joc. Catalunya imperialista..., amb el que hem hagut de patir!
— Rabinyonet, guardeu-vos el victimisme per més endavant, que ja hi arribarem. Per on voleu començar, per la Marca Hispànica, per Empúries? Comencem per la colònia grega. Els grecs van desembarcar a Empúries 700 anys abans de Crist per treure’n profit de les tribus ibèriques. Podem anomenar-lo imperi comercial, ja que no va poder ser territorial. En el fet de conquerir no hi ha concessions, s’avança fins allà on es pot, i la civilització ibèrica era prou estructurada com per dissuadir els grecs de no intentar endinsar-se més enllà del seu recinte emmurallat d’Empúries –i encara disfressats de bones intencions–, no fos que els indigetes d’Ullastret, de Begur, de Sant Julià de Ramis, de Pontós, de Pont de Molins i de Roses, que no vivien malament i no eren uns beneits, s’emprenyessin, els fessin la vida impossible i els amaressin.
Els nostres avantpassats ibers van dominar la tecnologia del ferro com ningú. Amic meu, l’imperialisme grec i romà no va educar a uns avantpassats que vivien en la barbàrie. Els antics pobladors de les nostres contrades foren un poble desenvolupat, equiparables als grecoromans en molts aspectes, encara que prou petits i desunits políticament per facilitar la seva conquesta militar. Esteu al cas del sentit pràctic de la utilització de l’Imperi per part dels nostres avantpassats ibers? Era un intercanvi comercial de tu a tu, que, a més a més, els procurava protecció.
(Aqüeducte romà, amb l'aigua del Besós, enganxat a la muralla de Barcelona)
Gneu Escipció va desembarcar a Empúries per combatre els cartaginesos. ¿Com penseu que van reaccionar les tribus ibèriques que mantenien contactes amb Empúries? Van acceptar el domini romà amb escassa resistència. És cert que els ilergetes –tribus de més a l’interior – fustigaren els exercits romans, però el 209 abans de Crist a Catalunya ja hi havia la Pax Romana, i Tarraco es convertia en la capital de la Hispània Citerior i, temps a venir, en la segona capital de l’Imperi.
Cèsar August recala a Tarraco l’any 26 abans de Crist per posar-se al front de l’exèrcit i acabar definitivament amb la conquesta de la Península, quan l’actual territori català ja feia prop de 200 anys que anava tirant de beta dels romans. Amb la seva presència, converteix Tarraco en la capital burocràtica del món, on rep ambaixades i missions oficials.
Després vindrà el període d’influència hispànica, amb l’emperador Nerva, elegit pel clan hispànic del Senat. Amb Trajà, un altre provincià, el clan obté el màxim poder. Creixen les obres públiques, el comerç i la riquesa. D’aquell temps són el pont de Martorell, l’Arc de Berà, i la Torre dels Escipions.
Em seguiu Rabinyonet? Veieu per quins viaranys més entortolligats i subtils transita la Història?
— Parleu dels ibers com si hi hagués alguna relació amb el tarannà de la Catalunya actual.
— Ja ho crec que n’hi ha! Fins al punt que Joan Coromines creu que el nom de Catalunya prové de la tribu ibèrica dels laketani. El substrat és important. El català no hagués nascut com a llengua sense l’existència d’altres llengües abans i durant el període llatí. Les vies augustes, els camins d’atall i camins rals, tenen una procedència preromana, i han marcat fortament la nostra geografia humana fins avui. Sant Pacià, bisbe de Barcelona, ens diu que a finals del segle IV a la ruralia es parlava una llengua que no era el llatí. Malfieu-vos-en dels qui donen la data i hora del naixement d’una nació.
— Heu posat l’èmfasi en Tarraco, però, seguidament, apareix una Barcelona esplèndida.
— És ben cert. Barcino neix de la necessitat de crear un centre politico administratiu proper a la costa, concretament a la zona aturonada que antigament es coneixia per Mons Taber. D’aquesta manera es desplaça la primitiva ciutat ibèrica de Barkeno que estava a la desembocadura del Llobregat, a un altre lloc magníficament protegit pels contraforts de la serra de Collserola i pels cims del sud de la serralada Litoral; i temperat per la influència del mar Mediterrani. Calia un centre polític més desplaçat en direcció al Maresme, que fes de contrapès dels importants municipis romans de la costa, com eren des de l’època romana republicana Bètulo Il·luro i Blanda.
(Pòrtic de les termes romanes de Barcelona) Ja en temps de l’emperador Claudi, dins del perímetre de les muralles, hi ha un gran nombre de ciutadans il·lustres que ocuparen càrrecs públics. Barcino arribà al punt àlgid de la seva puixança durant els regnats de Trajà, Adrià i Antoní Pius, entre els anys 90 i 150 de la nostra era. Ens trobem a l’època dels Luci Minici Natal, Luci Cecil Optat, Quint Corneli Níger o Luci Licini Segon, o famílies com la dels Pedanis, i altres nissagues de ciutadans no menys il·lustres. D’aquella Barcelona destaquen les cèlebres termes aixecades per Luci Minici Natal per commemorar la victòria del seu fill, Luci Minici Quadroni Ver, en la cursa de quadrigues, aconseguida durant la 227 olimpíada, l’any 129. Pare i fill, nascuts els dos a Barcelona, foren personatges influents.
La idea d’imperi rapinyaire no encaixa ni amb la capitalitat de la Imperial Tarraco ni, posteriorment, amb la grandesa de Barcino, sense desmentir que els romans fossin uns autèntics depredadors en altres indrets dels seus territoris. Però és evident que aquí no van poder ser-ne. Passat un temps, va restar clar que els habitants de la nostra terra ni foren conquerits per l’imperi, ni s’hi amollaren: ells eren l’imperi.
Anem a pams i ho veureu més clar. Passem de llarg el període visigòtic, que el nacionalisme espanyol enarbora, no sense raó, com el bressol de la unitat peninsular sota la capitalitat de Toledo; d’aquí que, a les escoles, ens fessin aprendre el llistat de reis gots. No obstant, Barcelona encara tenia prou empenta per acollir la cort del rei visigot Ataülf i a la seva esposa Gal·la Placídia, i veure com hi naixia un fill d’ambdós.
La creació de la Marca Hispànica és una jugada mestre dels habitants de les terres d’Afrany, com anomenaven els sarraïns els territoris de l’actual Catalunya que havien ocupat. Aprofitant les lluites fratricides de l’emirat de Còrdova, l’any 785, els habitants de Girona lliuren la ciutat sotmesa pels sarraïns als francs, per simpatia fan el mateix Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries. Abans del 789, la gent de l’Urgellet i la Cerdanya, del Pallars i Ribagorça seguiren l’exemple dels gironins. L’àrab que domina Barcelona es presenta a Aquisgran, l’abril del 797, per demanar la protecció de Carlemany contra l’ emirat de Còrdova. Una i altra cosa van decidir Carlemany a conquerir Barcelona. La solidesa de les segones muralles romanes feien la ciutat gairebé inexpugnable. Set mesos durà l’assetjament. Lluís el Piadós entrava a Barcelona el 4 d’abril de 801.
Els territoris de la Catalunya Vella passen a ser carolingis, amb una forta oposició dels qui es reivindiquen hereus de la monarquia visigòtica, que encapçalen, el 826, una revolta que durarà dos anys. Aquest intent independentista obria la possibilitat, estroncada, d’un Estat hispanovisigòtic en el nord-est peninsular, a l’estil d’Aragó, Lleó o Castella. Podíem haver estat el regne de Catalunya, però un cop més apostàrem per la via de l’aixopluc, de l’imperi dins de l’imperi. I passàrem a ser els més fidels dels carolingis.
Aquesta fidelitat és premiada amb el nomenament de Sunifred –comte d’Urgell-Cerdanya i pare de Gifré el Pelós– com a marquès dels territoris catalans i de la Septimània. Durant les revoltes i sedicions dins del regne dels francs, les fidelitats de la petita noblesa catalana, faciliten que els comtats catalans vagin escalant posicions. Lluís el Tartamut, aclaparat per les revoltes, distribueix honors; Gifré el Pelós i el seu germà Miro reberen els comtats de Barcelona-Girona-Urgell-Cerdanya-Rosselló-Conflent; Sunyer II el d’Empúries; i Ramon I el del Pallars-Ribagorça.
Aquitània esdevé una dinastia de ducs independents i separa geogràficament la cort franca de Catalunya. El regne franc, sota el flagell dels normands, esclafat pels problemes interns, ja no podia ajudar a Gifré contra els sarraïns. Calia omplir el buit de poder. La dignitat comtal ja no la donava el rei franc: s’heretava. La puça restava sense gos a qui xuclar-li la sang, no hi havia altra opció que la independència.
— Voleu dir que acceptàrem la independència a contracor?
— Si més no, no la lluitàrem, i més d’un comte, al principi, se sentí desprotegit. Els comtats lliures de trinca sofriren la terrible ràtzia d’Almansor l’any 985; “l’any que va morir Barcelona”, s’afegiria en moltíssims documents de l’època a mode d’epitafi; una prova terrible pel petit país que iniciava la seva independència. Lluny dels francs i amb l’agressiu califat a prop, per sobreviure calgué estrènyer vincles al voltant dels Comtes de Barcelona. Vet aquí com els comtes i comtats de Catalunya s’anaren reagrupant sota la potestat del Casal de Barcelona. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XI, el comte de Barcelona encarnava la figura de príncep o monarca, per més que no prengués el títol reial.
Quin gran negoci la lluita entre fraccions sarraïnes al segle XI per al nou país que naixia! Quants mancusos d’or guanyats en destronar o protegir califes! Els cabdills andalusís van començar allistant joves guerrers catalans i acabaren contractant exercits sencers. Afloraren diners a dojo per altres fonts, quan les ciutats sarraïnes de Lleida i Tortosa pagaren les paries, afegint-s’hi aviat Saragossa. D’aquesta manera, sumant-hi el suport financer de la ciutat comtal i els impostos del comerç amb els sarraïns, Ramon Berenguer I es convertirà en la persona més rica d’Europa. Els comptes de Barcelona s’avançaren a Castella en quinze anys pel que fa a l’espoliació d’al-Andalus.
Potser ja no us faran tant de mal les orelles cada vegada que citi l’imperialisme català. Ramon Berenguer I s’inventa el sistema de paries que apliquen els seus fills i successors, Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Aquests ja no es conformen de cobrar dels taifes de Lleida, Tortosa i Saragossa. La imposició de tributs als reietons moros es fa extensiva a Dénia i Granada; i alguna vegada a València. Per ajudar la taifa de Sevilla, que cobeja la de Múrcia, els barcelonins fan una expedició el 1077 que els suposa guanyar 30.000 dinars.
Arribem a la Corona d’Aragó. Desprès d’estires i arronses, de conjures, de posar-hi la cullerada els reis de Castella i de Navarra i les ordres militars, els nobles aragonesos decideixen casar l’hereva del tro, Petronila, amb el comte de Barcelona: Ramon Berenguer IV. La jugada va ser de categoria, d’una banda es compensava el poder de Castella, de l’altra, es complementaven dues economies, l’aragonesa ramadera i cerealista i la catalana cada cop més orientada al comerç marítim. Per l’Ebre baixaria el gra per abastar Barcelona, i la llana aragonesa que teixirien els obradors catalans. Els aragonesos posaren la corona i nosaltres el front. I no estic fent eufemismes. Ja no anàvem sols, una altra volta l’imperi dins de l’imperi.
Som a prop de l’imperi més gran de la cristiandat de l’època –del que en serem part per via directa, en aquesta ocasió sense subterfugis ni intermediaris. Si bé, com ja sabeu, els imperis incuben dins seu la pròpia decadència.
— El Compromís de Casp va ser nefast per als nostres interessos, en introduir una nissaga de reis de procedència castellana i, posteriorment, amb el trasllat de la Cort a Nàpols i a Castellà.
— Perdoneu pel que us vaig a dir Rabinyonet: no heu fet res més que repetir les collonades dels historiadors romàntics i dels polítics interessats. Mentre van durar les negociacions i es va tancar el Compromís de Casp, els representants catalans miraren a un altre costat. Hi havia tantes divisions internes, en relació als candidats, que s’estimaren més amagar el cap sota el coixí. El d’Antequera va continuar la política exterior de la Casa de Barcelona, afavorint el comerç català, signant treves i tractats amb els genovesos, els nostres eterns competidors. Alfons el Magnànim, instal·lat a Nàpols, va intentar, encara que sense èxit, derrotar els Genovesos, i va obrir consolats i vies de navegació per la mediterrània en benefici del Principat, amb el qual mantenia excel·lents relacions. Les institucions catalanes varen escarnir Joan II fins a un límit que no mereixien el perdó de Déu. Per entrar al Principat el rei havia de demanar permís. ¿Es pot vexar més a un sobirà? A Ferran II, marit d’Isabel II de Castella, el Catòlic, cal considerar-lo un bon rei per als catalans. Els qui el presenten com un calçasses obliden que, sumant els habitants de tots els regnes de la Corona d’Aragó, la xifra s’acostava al milió, davant dels sis milions de Castella.
Qui va exhaurir les arques del regne va ser Pere el Ceremonios. Les pestes del segle XV, les fams per la manca de blat, reduïren la població a menys de la meitat. Les guerres constants amb els genovesos, els atacs de turcs i sarraïns, dificultaren enormement el comerç pel Mediterrani i, finalment, el declivi d’aquest mar a favor de l’Atlàntic. I, per adobar-ho ben adobat, una guerra civil de deu anys que acabà de trinxar el Principat ben trinxat.
No precipitem esdeveniments. Hi ha moments històrics únics, espaterrants i prodigiosos, en què cal fer un recer per gaudir i amarar-se del màgic perfum de l’autocomplaença. Ens trobem davant la placidesa dolça que descriuen les cròniques de Muntaner: en què tots els peixos de la Mediterrània porten l’escut del rei d’Aragó a la cua.
En aquest instant indescriptible, sembrat de prodigis que no tornaran a rebrotar fins a la Renaixença, us dono permís per exaltar l’imaginari col·lectiu fins allà on el vostre patriotisme, que observo enorme, us empenti. Els països han de ser agraïts amb la Història, quan els ofrena un espai sense precedents per a la glòria. Un país petit com el nostre, insignificant –envoltat d’esparvers–, que a més a més no arrisca, no podia aspirar a encimbellar-se tan amunt. Donem gràcies a qui sigui pel que hem estat, i passem pàgina. Donem gràcies, també, per la mentalitat dels Àustries, ben diferent a la dels Borbons, que ens va permetre seguir amb les nostres institucions, usos i costums quan érem una caricatura llorda del passat.
Atenció amb el segle XVIII, amic Rabinyonet, que els historiadors romàntics i celebrats polítics, com Prat de la Riba i Rovira i Virgili, ignoren olímpicament. Pels cervells benpensants, després de 1714 tocava aclaparament i crisi. Com podia reeixir el país amb el Decret de Nova Planta i l’exili universitari a Cervera? Doncs, va funcionar. A Catalunya se li pot treure l’entrellat per les derrotes. O us penseu que els catalans oblidem fàcilment? Massa oprobi en un marge de temps breu –Olivares, Godoy, la Pau dels Pirineus (amb la pèrdua del Rosselló, el Conflent i un tros de la Cerdanya), la Guerra de Successió i les imposicions de Nova Planta–, perquè no hi hagués una forta resistència a l’assimilisme després del 1714.
És en el segle XVIII quan l’economia catalana es distancia de la resta d’Espanya, és el moment del creixement, de la modernització. La Renaixença no ve de cop i volta, el segle XVIII n’ha preparat les condicions, malgrat el Decret de Nova Planta. És quan es va obrir el comerç d’Amèrica als catalans.
El segon gran període imperialista català –el primer va ser durant l’Edat Mitjana – s’inicia amb la revolució industrial, quan Catalunya introdueix la primera màquina de vapor, i s’acaba durant el govern de Felipe González, amb el tren d’alta velocitat de Madrid a Sevilla. La fastuositat dels Jocs Olímpics del 92 va significar que triguéssim més del compte a adonar-nos-en, de què havíem perdut l’imperi i esdeveníem uns provincians.
— Fins aquí doctor us he pogut seguir, encara que amb fortes prevencions, però la vostra interpretació d’un imperialisme català als segles XIX i XX se’m fa impossible de pair. Potser que aclariu abans de res que enteneu per imperi.
— L’imperi es pot explicar de mil maneres i amb molts matisos, però hi ha una constant que el defineix: l’aprofitament econòmic dels altres, sense o amb escasses contrapartides; una mena de comerç injust, per dir-ho amb terminologia actual. Això que ens fan ara als catalans, quan paguem més del que rebem.
Ja hem parlat de la bonança econòmica del segle XVIII i del comerç amb Amèrica. Al segle XIX, indians, comerciants, industrials i traficants de negres, capitalitzen el país, que pot iniciar la revolució industrial. Catalunya arruïna la fabricació del tèxtil i altres branques de l’artesania estesos per la geografia espanyola. El País Basc, l’altre gran depredador, s’especialitza en la siderometal·lúrgica, Catalunya ho fa amb la manufactura.
(Contraband a la desembocadura del riu Besós)
A Catalunya i al País Basc floreixen la industria i el comerç, a la resta d’Espanya persisteixen el latifundi agrícola, els cacics, els militars i els funcionaris. Riquesa contra prestigi. Catalunya, amb un fort retard en relació als països més industrialitzats, dels quals copia desesperadament, necessitada d’importar matèries primeres i béns d’equip, sap que el seu mercat natural és Espanya, i lluita aferrissadament per protegir-lo de productes estrangers, superiors i més barats que els nostres. Aquest és el dibuix, a grans trets, de l’economia espanyola durant la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX. Catalunya es desenvolupa a corre-cuita, mentre Espanya manté el seu ancestral nivell de subdesenvolupament.
— Però els ressorts del poder no estaven a les nostres mans.
— L’elit política del catalanisme no hi ha cregut mai en la independència, no n’ha fet mai una qüestió de principis. No us sona la cantarella de ser decisius a Madrid? Doncs, això. Érem econòmicament decisius a Madrid. Més encara, Espanya ens necessitava desesperadament com a motor de la seva economia.
— Si comercialment i econòmicament la balança estava al nostre favor, què passava amb la llengua i la cultura, amb els drets civils i polítics?
—No es pot matar tot el que és gras, ni guanyar sempre. Fou la contrapartida amic Rabinyonet. La cultura, la diferència, la llengua, esgrimides com a taula de canvi.
— No pot ser...!
— Sou una bona persona Rabinyonet. Us diré quelcom que farà que us recupereu de l’ensurt, ara que us veig força trasbalsat. Els catalans mai no hem renunciat a res. És un assumpte de prioritats, i l’econòmica sempre passa davant. Compreneu, amic? Primo de Rivera va abolir la Mancomunitat i va publicar un seguit de decrets en contra de la nostra cultura. La contrapartida és l’Exposició Universal de 1929. D’exemples com aquest, durant la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera i la dictadura de Franco n’hi ha a cabassos.
— Això és el que feia un sector minoritari de catalans.
— Tan minoritari com vogueu, però, al cap i a la fi, el sector més influent, el que de veritat manava i conduïa el país.
El doctor Peirols va copsar que Pere Rabinyonet estava ben reblanit i que era inhumà seguir matxucant-lo.
— Sé que feu una gran tasca a nivell cultural i literari. De fet esteu seguint les petges del Noucentisme, però les condicions d’avui són ben diferents. Catalunya no es pot salvar només per la cultura i la llengua. No, sinó augmenta la consciència nacional per altres viaranys. Ho va deixar escrit Antoni Rovira i Virgili en una bellíssima metàfora que diu així: “Sense consciència nacional la terra és un paisatge, la història és un fantasma, el Dret és una rutina, la llengua és una varietat fonètica”.
— I no correm el perill d’esdevenir un paisatge, un fantasma, una rutina i una varietat fonètica?
— Efectivament el perill hi és, si el nivell de consciència nacional no creix. Però jo estic convençut que ho fa.
— No dieu que hem perdut l’imperi, que els súbdits, els explotats, ara, som nosaltres?
— Precisament per aquesta raó. La consciència nacional creix a Kosssovo, a Escòcia, al Quebec. ¿M’explico, Rabinyonet? Quan hem deixat de ser l’imperi només ens resta una sortida, si no volem mantenir-nos en un provincianisme gris. No us la diré. Espero que l’hàgiu endevinat.
Joan Sanjuan i Esquirol