LES PEDRES VIVENTS DE LA SERRALADA LITORAL
Orenci, aquell vailet que va observar entre aterrat i encuriosit com el centurió romà calava foc al poblat ibèric de Castellruf, va mostrar de ben petit un gran talent per copsar l’ànima dels humans, dels animals i la natura. Hi va fer molt el seu pare, un laietà orgullós i inquiet que coneixia tots els topants de la Serralada Litoral. Pare i fill havien recorregut una munió de vegades els poblats enfilats a dalt dels turons entre Puig Castellar i Burriac. Van ser temps feliços, encara que no faltaren les baralles entre veïns. Tot i que els laietans es consideressin un sol poble i parlessin una mateixa llengua, no estava gens clar qui manava ni qui era el més fort.
El gran daltabaix fou la invasió dels romans. Tots els poblats que Orenci coneixia varen ser cremats i la població desterrada. Tots menys Ilturo (Burriac), la ciutat més gran de la Laietana. El romans van ocupar la part baixa de l’actual Cabrera de Mar. Durant els primers anys de la invasió, Ilturo va créixer perquè molts ibers dels poblats petits s’hi refugiaren, mentre els romans construïen ciutats planeres i confortables a prop del mar com Il·luro (Mataró) i Bètulo (Badalona) pensant que aquells salvatges ja es cansarien de viure en aquell penjat hostil de Burriac, com així va succeir.
Entre els carrers estrets i costeruts d’Ilturo, el jovenet Orenci hi trobava el batec de la seva llengua ibèrica i de la seva gent que, en altres llocs, els romans havien dispersat per convertir-la en esclaus o servents de les vil·les que els centurions retirats anaren construint per nodrir de vi Roma, la capital de l’Imperi.
En el caminar, ara en solitari, pels poblats sense vida de la seva infantesa, Orenci rumiava el destí de tanta pedra abandonada, milers i milers de tones amuntegades a dalt dels cims per l’esforç dels homes, des dels temps megalítics, i que veia com, a poc a poc, s’anaven desprenent de les parets de les cases sense sostre i dels murs de defensa, mentre una vegetació exuberant s’apropiava novament de l’espai del què havia estat foragitada.
Orenci sabia que el somni de la pax romana basada en l’opressió i la força, era només això, un somni que duraria mentre no aparegués un altre enemic més fort, i els fets van donar-li la raó. El primer avís va ser una batuda de guerrers del nord d’Europa, en el segle II després de Crist, que van enderrocar les primeres muralles de Barcelona, concebudes més com a tanca limitadora de la ciutat que com a parets de defensa.
Amb l’esfondrament de l’Imperi Romà les velles pedres megalítiques i ibèriques van recobrar llur vida, és a dir, la seva connivència amb els éssers humans. I així es convertiren en el material bàsic per a nous castells i torres de defensa. A tocar dels poblats ibèrics que Orenci coneixia tan bé, hi trobem el Castell Ruf , el Castell de Sant Miquel i el Castell de Burriac o de Sant Vicenç. Són les mateixes pedres que trobarem formant esglésies, ermites i masos, i més recentment, utilitzades per abancalar les faldes de la muntanya amb paret seca.
Si passegeu per la Serralada Litoral i us trobeu alguna pedra que ha rodolat fins el camí, mireu-la amb respecte, pot ser una d’aquestes peces de granit que a través dels segles han format part del nostre passat ben viu i entranyable. Que ningú pensi com els romans, que som a la fi de la Història, o que les constitucions i les dominacions són immutables. Orenci –l’iber de Castellruf– ho va intuir i amb la seva conducta indòmita, amb la seva paraula viva com les pedres que l’envoltaven, va plantar cara, pacíficament, al gran imperi. Han passat dos mil anys i ningú sap amb certesa quin serà el destí futur de les nostres pedres vivents. Elles encara hi són, amarades de l’esperit d’Orenci.