LES PEDRERES DE CAN GIRONA
El meu pare tenia vuit anys quan, l'any 1914, va emigrar de Benasal, província de Castelló, amb els meus avis per anar a raure a Can Gurri. La seva germana, l’Amparo, feia de minyona a Barcelona, a casa del senyor Piera, un dels principals accionistes de l’empresa "Fomento de Obras y Construciones", coneguda popularment pel Foment, que aleshores s’encarregava de la neteja de la capital de Catalunya i revestia de llambordes els seus carrers.
Els Pieres havien comprat a Martorelles (aleshores un sol poble) la finca de Can Girona, on hi passaven els estius i n’explotaven les pedreres per fer-ne llambordes. Dins de la finca hi havia diversos masos escampats amb els seus respectius masovers: Can Ros, Can Nofre, Can Santpare, Ca la Treseta, Can Gurri i Can Mariano.
Els masovers de Can Gurri es barallaren amb el guarda de la finca i el senyor Piera els va fer fora. Quan l’Amparo va saber que Can Gurri restava buit va demanar als amos la plaça de masovers per als seus pares, que, amb el permís dels Pieres, no s’ho pensaren dues vegades.
Can Gurri era un tros de paradís fàcil d’estimar. El mas – situat estratègicament en un altiplà d’oscil·lacions suaus, amb vistes cap el Vallès i el Maresme, a prop d’una font d’arbres tofuts, amb les escorrialles de la qual es regaven els horts– era visitat els dies de festa per caçadors i excursionistes, als qui els meus avis, en Baptista i la Roseta, ajudats per filles i gendres, oferien amanides, arrossos i carns a la brasa.
Al mas de Can Gurri l'any 1916, d'esquerra a dreta l'avi Baptista Sanjuan, el seu fill Joan, la seva filla Teresa, la seva dona Roseta Sales, i el seu fill gran Celestino (Fotografia facilitada per Pere Sanjuan).
Quan la bonança econòmica de la primera guerra mundial, Martorelles tenia obertes un bon grapat de pedreres que produïen més que altra cosa llambordes. A la finca de Can Girona el Foment n’explotava unes quantes. La que més rajava era la de Can Santpare. N’hi havia una a prop de Can Nofre. Una altra, una mica més amunt de la font de la Mercè. La més propera a la carena de la Serralada de Marina era la de Can Gurri.
Les llambordes eren traginades per cavallerisses des de les pedreres fins a la cruïlla de la carretera de Martorelles amb el camí de Can Girona. Allí es carregaven en camions i carros per transportar-les a l’estació de tren de Mollet del Vallès i a d’altres punts.
El meu pare va rebre la primera soldada del Foment als dotze anys. El seu treball consistia en fer d’aiguader. Amb l’ase carregava l’aigua de la font de Can Gurri – enclavada a prop del mas, rodejada de pinastres i falgueres– per abastar els assedegats picapedrers. Com la pedrera de Can Gurri era inaccessible als carros i la seva producció escassa, quan no baixava aigua pel viarany de gresa relliscosa traginava llambordes dins les sàrries fins el carregador de Can Santpare.
En aquell temps les pedreres de Can Girona donaven feina a molta gent, la majoria de fora poble. Venien en colles, treballaven de sol a sol, menjaven a peu d’obra i feien nit, estibats, al mas de Can Ros. Entre els picapedrers hi havia un gran nombre de valencians, no podia ser altrament tractant-se del Foment. Era una mà d’obra barata i dòcil, en contrapunt a la mà d’obra autòctona influenciada pel fort moviment anarquista de l’època. Si Sants, en aquella època, era el barri de Barcelona amb més valencians, el Foment era l’empresa que més n’hi tenia de plantilla. La immensa majoria de carreters i escombradors que feien la neteja dels carrers ho eren. També entre els picapedrers la quantitat de valencians era molt grossa. La preferència del Foment pels valencians era evident.
L’explotació de les pedreres de Can Girona va durar fins que els Pieres, l’any 1920, van vendre la finca a l’Ajuntament de Barcelona. A partir d’aleshores es va dedicar, primer, a centre de beneficiència i, després, amb la República, el Negociat de Cultura s’encarregà de la seva administració i la dedicà a centre de colònies per mestres i alumnes de les escoles municipals de Barcelona. Fou la fi de les pedreres i l’inici d’una de les experiències més reeixides en el món de la cultura i l’ensenyament que, com tantes coses, la maleïda guerra del 36 va estroncar.
Joan Sanjuan i Esquirol
Mas de Can Gurri, any 1933. Carme Sanjuan Sales amb el seu fill Ignasi
