L'ALIGOT I L'OVELLA
Un aligot imperial va enamorar-se d’una ovella
blanca com un glop de llet i la neu de les glaceres.
Cada cop que la fitava pasturant pels camps aixerriats,
l’aligot se li atansava fent passades a vol ras.
Com si es tractés d’una parada nupcial,
l’aligot s’exhibia amb maniobres rutilants,
per tots costats l’encintava amb cordatges de cristall,
bategar d’ales cendroses i esgarips descomunals;
com s’escau en una au tan superba i poderosa.
Fins que un vespre, llançant-se en picat des d’un penyal,
garfint l’ovella per la gropa, se la va endur als seus pinacles,
a tocar del cel, on també hi fan niu el llamp i la tempesta.
Fou així com l’ovella va restar captiva
d’una embogida passió que va fer-li descobrir
– ella que sempre havia viscut amorrada al pa d’herba –
sensacions noves: compartir paisatge amb les estrelles
i emmirallar-se en la lluna.
Mai desavinences conjugals foren tan descomunals,
ni els tarannàs tan dispars, ni els costums tan oposats;
si ell estimava les tuques, ella enyorava les clotades;
ell es delia per voletejar, i ella per tocar de peus a terra;
ell ferm i segur a les altures, ella temorosa d’esbalçar-se;
ell només menjava carn i ella era vegetariana.
L’aligot, cada dia, l’engrapava per endur-se-la
a pasturar pels prats assadollats de l’aiguaneix.
Des dels agudells l’esguardava
per protegir-la de feres i temptacions.
Gelós com era, de seguida va sospitar
que tanta ànsia per baixar no era normal,
per arribar a la conclusió que qui tant estimava
l’enganyava amb un moltó que sovint l’acompanyava.
Per a l’aligot, la sospita va esdevenir certitud
quan l’ovella va dir-li que estava embarassada d’ell,
cosa que, sentint-se doblement enganyat,
va tenir per impossible.
Un matí, quan traslladava l’ovella del cimal a la ribera,
en un marjal va aparèixer el moltó, com qui espera.
Ofuscat de gelosia, les urpes se li afluixaren
i l’ovella va estavellar contra el cantell d’una roca.
Quan l’aligot descendí, va llançar un xiscle esgarrifós:
al costat de la mare, esventrada, jeia moribund
un anyell blanc i gris d’ales cendroses.
Joan Sanjuan i Esquirol
Foto composició de Julio Santiago. El mite del fruit d'un amor impossible entre un aligot i una ovella
