La Serralada Litoral espina dorsal de civilitzacions
Castell de Burriac
Normalment les serralades són vistes com a obstacles en la connexió entre territoris i persones. Sovint han estat utilitzades com a fronteres “naturals” entre estats, seria el cas dels Pirineus, a canvi d’esmicolar civilitzacions que varen fer de l’estructura muntanyosa l’espina dorsal d’una convivència secular. Un altre cas significatiu seria el Kurdistan, farcit de ratlles frontereres entre Turquia, Irak, Iran i Síria. El nostres Pirineus, que els romans convertiren en línia divisòria entre la Hispània i la Gàl·lia, no han deixat d’estar considerats el bressol de Catalunya amb ramificacions a les dues vessants, fins esdevenir la frontera entre Espanya i França.
La Serralada Litoral –convertida avui en Parc Natural al llarg dels massissos del Montnegre, Corredor, Céllecs, Litoral i Marina– es podria considerar com una barrera entre el Maresme i el Vallès. Encara que, històricament, ha estat un pas alternatiu entre les terres de Girona i Barcelona i l’espina dorsal de relacions de tota mena entre Vallès i Maresme.
Els assentaments ibèrics laietans al llarg de la Serralada Litoral són prou coneguts. Els laietans ocupaven les terres del Maresme, el Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat. L’assentament més important que tenien era el de Burriac, amb competència amb Bàrkeno que es trobava a prop de la desembocadura del Llobregat. Els poblats ibèrics descoberts al llarg de la Serralada Litoral –Burriac, Céllecs, Sant Miquel, Castell Ruf, Les Maleses, Puig Castellar– demostren aquest caràcter d’espina dorsal de la Serralada, sobretot si tenim en compte que eren reductes fortificats, garants últims de la seguretat d’un poble que conreava les terres baixes però que s’enfilava als cimalls quan el perill era imminent.
Els romans, segurs del seu imperi, no cercaren les altures per protegir-se. Ans al contrari, manaren destruir tots els assentaments ibèrics i obligaren els seus habitats a baixar dels cims de la Serralada. La gran via romana, la Via Augusta, amb els seus dos ramals, el del Vallès i el del Maresme, transitaven per les part baixes del territori.
La fi de l’imperi romà amb la invasió visigòtica i, posteriorment, la sarraïna, va significar la tornada a la defensa de les altures. Castell Ruf i el Castell de Sant Miquel, amb les seves capelles adossades, són possiblement edificis anteriors a l’Edat Mitjana que aprofitaren per a la seva construcció les pedres dels antics assentaments laietans.
Molt interessant el treball de Joaquim Graupera sobre el pas de les tropes carolíngies per la Serralada Litoral durant el procés de la conquesta de Barcelona als sarraïns. L’exèrcit de Carlemany pren Girona l’any 785. A partir d’aquí i fins que Lluís el Piadós, fill de Carlemany, conquistà Barcelona l’any 801, el Maresme i el Vallès es convertiren en zona de frontera entre l’imperi franc i el poder musulmà.
Carlemany
Se sap que l’exèrcit carolingi s’apropà a Barcelona a través de la Serralada Litoral. Aquest coneixement es basa en cançons de gesta i en la toponímia de llocs i capelles amb advocacions a sants d’origen franc, principalment Sant Martí (Arenys de Munt, Vallgorgina, Argentona, Tiana, Martorelles, Mata i Teià), Sant Sadurní (Valldeix de Mataró, Montornès, La Roca), Sant Genís (Palafolls, Vilassar), Sant Vicenç (Tordera, Llavaneres, Montalt, Burriac), Sant Llop (Dosrius). On hi havia campaments estables es construïen capelles dedicades a aquests sants. Així, tenim notícies de l’existència de l’església de Sant Martí a Martorelles, sense saber-ne la seva localització que alguns situen a Castell Ruf i d’altres més avall.
Lluís el Piadós
Els vestigis francs que hem esmentat forneixen la hipòtesi raonable que les tropes carolíngies utilitzaren la Serralada Litoral per arribar a Barcelona, concretament la ruta que es coneix com a Camí de contrabandistes. Aquest camí ja era conegut a l’època ibèrica i passa a prop del castell de Burriac, la carena de Sant Mateu, fins a can Sentromà de Tiana, des d’on es domina el pas natural del Maresme vers el Pla de Barcelona. El mas de Sentromà disposa d’una torre de defensa de secció semicircular d’arquitectura militar preromànica que podria tenir origen franc. Un assentament idoni per a les tropes de Lluís el Piadós de cara a preparar la conquesta de Barcelona als sarraïns.
Joan Sanjuan i Esquirol
