LA LLARGA CURSA PER LA LLIBERTAT
Des de Santa Severina, província de Calàbria, el 20 d’octubre de 1444, Alfons el Magnànim escriu una carta on vol manifestar, precisament, la seva magnanimitat envers les poblacions de les quatre parròquies que “amb gran constància, amb grans afanys i amb llurs propis bens, han treballat per la redempció i reintegració al nostre patrimoni de les jurisdiccions de les susdites parròquies... davant les súpliques dels nostres fidels, Pere Riera i Jaume Rovira, síndics de dites parròquies, perdonem a les poblacions i persones particulars de qualsevol grau i condició… a tots aquells que hagin estat inculpats, denunciats o acusats...encara que aquests crims siguin greus o enormes”.
Això vol dir que a la baronia s’esdevenien anomalies i enfrontaments greus. Continua dient la carta: “es troben homes occits dintre del terme de dites parròquies… cadàvers d’homes que han estat assassinats…”
En un extens document del 9 de març de 1445 apareix el desacord d’alguns caps de casa de les parròquies de Martorelles, Sant Fost i Cabanyes, amb les gestions fetes a prop del rei Alfons, a Castell Villar (Regne de Nàpols), pels síndics Pere Riera i Jaume Rovira.
El document dóna per trencada la unitat de criteri en referència a la redempció. El batlle de Martorelles, Antoni Mascaró, convoca una trobada a la Cartoixa de Montalegre, a la que assistiren 12 caps de casa de Martorelles, 4 de Cabanyes i 1 de Sant Fost, però cap de Sant Perpètua. Era evident que hi havia diferències entre Santa Perpètua i la resta de les parròquies. Els dissidents reunits eren 17 caps de família, quan la baronia en tenia 80. La parròquia més nombrosa, Santa Perpètua, no hi estava representada.
Des del 3 de maig de 1440 el Procurador General del Monestir de Santa Maria de Montalegre era el germà profés Joan d’Anea, amic personal del Sant Pare, Nicolàs V, i de moltes cases nobles de Catalunya i València, un personatge poderós que, d’entrada, va desafiar el rei Alfons, per acabar en una autèntica conxorxa entre el poder polític i religiós.
El dia 21 de desembre de 1445 el rei Alfons envia tres cartes a la reina Maria i dues al Batlle General de Catalunya parlant del tema. Insisteix que es facin complir les ordres reals i que siguin executades i observades, ja que “no s’aparten del camí de la justícia i de cap manera van en contra de les constitucions de Catalunya”. Prova evident que les seves ordres no es complien i que existia un plet obert sobre si eren justes o no.
En aquestes cartes considera les argumentacions dels que volen impedir la causa de la redempció “de frívoles, impertinents i molt insuficients”. Segueix dient que la dilació de la justícia és insuportable, que els qui tenen el patrimoni real l’han empenyorat sense plet i quan el Rei el vol recuperar “nos meten plet”. I es queixa: “en especial els cartoixans i altres religiosos i eclesiàstics”.
En una d’aquestes cartes dirigides al Batlle General de Catalunya, expressa que l’ecònom o procurador del monestir de Montalegre no ha tingut en compte la salvaguarda que el Rei va donar als habitats de les parròquies i que “va posar les mans sobre la persona de Jaume Rovira, un dels síndics de dites parròquies i el va empresonar i el va retenir a la presó”. Per aquest motiu el Rei imposa la multa de 10.000 florins d’or d’Aragó al procurador del monestir.
Tractant-se d’un rei de l’època, cal observar amb quina finor actua. Accepta que la seva voluntat sigui retinguda per un tribunal de justícia. El Rei s’absté de donar un cop de força i es mou amb prudència i sagaç diplomàcia. Se les tenia, no ho oblidem, amb el cartoixà Joan d’Enea, personatge, com veurem, astut i poderós.
Curiosíssima és la carta del monarca del 30 de desembre del mateix any 1445 que comença així: “Religiosos e amants nostres… havent oït al frare Joan d’Enea per part vostra… havem entès la gran disputa i plet que meteu a nostra clara justícia sobre el fet de les dites redempcions… apar dura cosa que els nostres antecessors i Nos havem empenyorat sense plet nostre patrimoni i no el puguem desempenyorar, pagant lo preu, sense plet, fins voler dificultar la nostra interpretació del privilegi…. al·legant raons frívoles contra aquella; per això vos pregam que de tal exquisides dificultats, que no tenen fonament en justícia ni en dret, vos vulgueu moderar”. Quina carta més exquisida d’un rei que li deien el Magnànim, que sembla demanar perdó per respectar la justícia i defensar els seus drets.
Es curiosa una carta del 4 d’agost del 1446 del Rei a la reina Maria demanant-li que prossegueixi la causa, malgrat qualsevol reclamació que pugui ser feta per part del monestir. Tanca la lletra dient: “i procureu que per aquesta causa no us hagi d’escriure de nou, i no feu el contrari… i voleu evitar la nostra ira i indignació i les penes predites”. Aquest to amenaçant vol dir que la Reina no fa el que el Rei mana? Ha arribat la influència de Joan d’Enea fins a la Reina?
Deu mesos més tard, un document amb data 11 de maig de 1447 signat per la Reina Maria diu: “per causa de bandositats que des de temps s’han produït allí ha sofert el màxim dany i gairebé ha estat destruïda”. Es refereix a la població de Santa Perpètua. Cap referència a quines són aquestes bandositats. És la lluita entre els qui volen i s’oposen a la redempció?
La Reina concedeix a Santa Perpètua les dues fires que li van ser demanes, però en aquest cas: “per la súplica del venerable prior i convent del monestir de Montalegre de l’ordre de la Cartoixa, al qual pertany dita població”. Voleu més incongruència? Tot sembla indicar que la Cartoixa ha guanyat la batalla.
Un any més tard, el 7 de maig de 1488, una llarga i enigmàtica carta del rei Alfons trasbalsa molt clarament el procés inicial de redempció de les quatre parròquies de la baronia, i escriu coses com: “considerant que els vassalls i habitants de les susdites parròquies renunciaren expressament a tots i cada un dels privilegis i gràcies concedides per Nos, a favor d’ells, en aquesta matèria…”
I encara més: “considerant que dit prior, monestir i convent, tenint Nos una urgentíssima necessitat, ens varen subvenir amb la quantitat de 1.000 ducats d’or de cambra (moneda de l’Estat Pontifici que equivalia a 21 sous de Barcelona), amb la condició que en cap temps per nos i successors pugui ser recuperada la jurisdicció esmentada, si abans no haguessin estat íntegrament restituïts al monestir els mil ducats d’or de cambra”.
El Rei retorna o confirma com a penyora els privilegis sobre la baronia de la Cartoixa. Joan d’Anea havia fet bé la seva feina, diplomàtic reconegut, el 1446 va a Itàlia enviat pel Comte de Prades en busca del Rei d’Aragó. L’any següent és la reina Maria qui l’envia com ambaixador prop del seu germà el Rei de Castella, i de retorn passa per l'Itàlia on el Rei d’Aragó li encarrega l’obtenció d’una butlla del Papa. És al final d’aquesta gestió quan rep a Roma el nomenament de Nunci papal, i retorna a Montalegre l’agost de 1448 on rep la visita de la reina Maria. Sense comentaris.
Deixem passar més de cent anys. Som en temps de Carles I, davant d’un document del dia 11 d’abril de 1550 signat per Joan Fernández Manrique, Capità General del Principat de Catalunya en què es diu: “ … en nom i de part dels homes de les parròquies de Santa Perpètua, Sant Fost, Cabanyes i Martorelles, diòcesi de Barcelona, en foren exhibides certes cartes, …. m’és feta relació dient que els dits homes han pagat al prior i convent del monestir de Montalegre 3041 lliures barcelonines per al preu de la redempció de la jurisdicció de les dites parròquies…. I per això han sostingut infinits treballs i despeses”.
És a dir, tornen a reclamar els drets que els atorgava el privilegi signat per Alfons el Magnànim i la reina Maria, i denegat posteriorment per ells mateixos. No sabem que va passar en aquests cent anys transcorreguts ni com varen quedar les coses durant el regnat del Carles I. Hi ha qui afirma que va ser en el 1550 quan la baronia va aconseguir la redempció i que Felip II i Felip III no van fer altra cosa que ratificar-la, com era costum cada cop que entrava un nou rei.
El tema retorna el 4 de març de 1568 (en temps ja de Felip I d'Aragó i II de Castella). Pau Prat, síndic o procurador de les quatre parròquies, demanava al rei Felip II que respectés la redempció, que per això es habitants de la baronia van pagar 3041 lliures al prior del Convent de Montalegre. Pau Prat insistia en el compliment del pacte, perquè corrien rumors que el prior i el convent pressionaven per obtenir del Rei certs privilegis, entre ells la jurisdicció civil.
La resposta la signava el Virrei de Catalunya de Felip II, Dídac Hurtado de Mendoza, en un document de data 14 de març de 1568 on deixava clar “que no hi ha lloc a sol·licitacions i pretextos del prior del convent, sinó al contrari, que la jurisdicció total correspon al batlle real.” Vol dir que, finalment, els prohoms de la baronia eren lliures?
A les Corts de Monsó de 1585, el rei Felip II feia bons, a petició del síndic de les quatre parròquies, Jaume Arqués, els acords a què varen arribar amb la reina Maria i confirmats pel rei Alfons el Magnànim.
Finalment, a l’inici del regnat de Felip II d'Aragó i III de Castella, es ratificava d’una manera solemne tot aquest llarg procés, segons un document del 13 de juliol de 1599 datat a Barcelona. Era normal que en començar un nou regnat, els monarques signessin els privilegis tradicionals que els seus antecessors havien concedit als subdits, incloses les comunitats més minúscules com és el cas que ens ocupa.
Si quan va començar el procés de redempció les quatre parròquies sumaven 80 focs, l’empadronament de 1553 –el més proper al feliç desenllaç– registrava només 75 focs. Poca gent, entre 400 a 500 habitants, durant gairebé 150 anys, van donar molta feia als reis, als seus escrivans i notaris. Van patir greuges i van haver d’enfrontar-se a la poderosa ordre de la Cartoixa. Alguns van perdre la vida i tots van haver de pagar amb diners o propietats. Havien lluitat i comprat molt cara la seva llibertat.
