LA GENERACIÓ LÍQUIDA I EL SENTIT ÈPIC DE LA INDEPENDÈNCIA
L’estat nació perd força i caminem cap a àrees estratègiques extenses més o menys difuses. Pels territoris sense estat com Catalunya el canvi significa una esperança. En el cas català l’estat nació ha estat una llosa sobre les aspiracions de llibertat com a poble i un fre al seu desenvolupament integral com a nació sobirana.
La Globalització comporta riscos, al mateix temps que obre grans perspectives. El nou sistema necessita més llibertat de moviment de capitals, de persones i mercaderies. Per als territoris sense estat es derrueixen murs enormes que els obligaven a la dependència de l’estat nació en relació a fronteres, a defensa militar, a capitals interns i mercats autàrquics.
Marx deia que la forma de produir feia la persona. És evident que la globalització donarà generacions diferents de les anteriors. De fet ja s’està parlant de la generació líquida. La generació del segle XX va entendre que el progrés, el benestar, només es podia aconseguir lluitant aferrissadament de la mà amb els altres.
La generació líquida assegura el present i desconfia del futur, parlar-li del futur és com intentar vendre-li la moto. Difícilment farà res que vagi en contra dels seus interessos més immediats i, per tant, no remarà a contracorrent. No busqueu entre ells herois ni estadistes, no ho volen ser perquè no hi creuen, perquè no s’ho val. Per escalar socialment els hi cal preparació, agradar, aconseguir empatia, sense oblidar el treball ben fet i l’esforç. Busquen l’acceptació dels altres i la popularitat com a forma de progressar. No es tracta d’imposar estats d’opinions sinó de copsar-los per no nedar a contracorrent, per això són tan aficionats a les enquestes. I quan les enquestes o les manifestacions són favorables a la sobirania de Catalunya, els dirigents de la nostra generació líquida agafen la forma del recipient que els conté. No faig cap crítica, constato una realitat.
Els grans personatges del segle XX van ser contradictoris i obcecats, sovint amb ells mateixos. Francesc Macià i Lluís Companys van ser dos herois del poble català. Tots dos amb historials que no tenen res a veure amb el perfil de la generació líquida. Macià jugant-se la carrera militar i la vida a Prats de Molló o proclamant la República catalana. Companys impulsant aixecaments impossibles i defensant amb cost de la vida les seves conviccions. En el camp de la cultura també trobem aquests herois contradictoris del segle XX. Jacint Verdaguer, el capellà, el poeta més popular de Catalunya, trenca amb el seu mecenes, el comte Güell, s’enemista amb la jerarquia catòlica i acaba morint sol i pobre de solemnitat. Uns personatges irrepetibles dins de la generació líquida.
Artur Mas pertany a aquesta generació que té totes les propietats del mercuri. Les seves opinions s’adapten al recipient que les conté. I ben segur que és millor així, ara que el contenidor s’adapta a les necessitats reals dels país. Només un dubte: la generació líquida no ha passat encara la proba de les situacions difícils que demanen un sentit èpic. El resultat ens ho dirà.