LA FORÇA DE LA LLENGUA
El primer gran terrabastall de les idees, en l’atzarós rumiar que m’ha perseguit tota la vida, es va produir quan vaig descobrir sobtadament que la llengua que sempre utilitzava fora de les parets de les aules, la de cada dia, la de feinejar, la de jugar, gaudia d’una altra existència, fins ara mig secreta per a mi, reencarnada en la lletra impresa.
En aquesta reviviscència, la llengua d’anar per casa, es presentava mudada, refinada i excelsa, sense res que envejar a l’altra. El que més em va convèncer és que era la meva, la que parlava quan ho feia a soles, sense veu, des del subconscient. Fins aleshores només havia llegit en castellà: llibres de text, tebeos i novel·les d’aventures. Semblava la cosa més natural del món haver d’acceptar, únicament, el castellà en tot allò que s’estudiava i llegia.
Costava ensopegar amb un llibre en català. Sort que la mare recitava i cantava, i no acabava, en català. La primera revista que vaig fullejar en català va ser Serra d’Or. I tot seguit, una munió de llibres que, d’entrada, em destorbaren de poder llegir amb fluïdesa i m’obligaven a consultar constantment el diccionari. Fou un entrebanc momentani, que donà pas a un estat febril que m’empenyia a llegir en català. A partir d’aquí, vaig endegar la gran batalla per la recuperació del temps perdut.
La incongruència de llegir exclusivament en una llengua diferent de la que havia mamat va esclatar pels aires. Pensament i obra, abans dissociats, ara s’aparellaven i s’enriquien mútuament, il·luminant noves estances de l’intel·lecte, on les paraules encaixaven com un guant amb les sensacions que volia transmetre. Havia descobert la força del verb, i una nova deu brollava clara de la meva ment, més potent que els grillons de la dictadura que patíem.
Joan Sanjuan i Esquirol