L'ÚLTIM LAIETÀ
Mai no havia dubtat que el seu lloc estava allí. Però ara se sentia feixuc i cansat. Començava a intuir que senectut i soledat no encaixaven. No obstant, sabia que mai deixaria Castellruf. Va triar aquella manera de viure, com un anacoreta, i no podia morir d’una altra manera: en el pinacle on va veure per primer cop una sortida i una posta de sol sense haver de moure’s del lloc.
Orenci havia viscut en aquell poblat d’una dotzena de cases fins que el centurió romà, amb una cinquantena de soldats, en un idioma desconegut, els van exigir que marxessin i que, per evitat que hi tornessin, els cremarien el poblat. Els van donar unes hores perquè arrepleguessin roba, eines i estris abans no calessin foc a les cases. No volien natius enfilats sobre turons fortificats, els consideraven un perill per a l’Imperi. Les terres fèrtils passarien a mans dels invasors, per viure no els faltaria treball d’esclau a les vil·les dels nous amos i senyors.
Orenci encara era una criatura quan va veure, arraulit entre les cames de la seva mare, com les flames devoraven la teulada de fusta i palla de la casa d’una sola estança de vint metres quadrats on va nàixer. Divisava el fum dels poblats de les Maleses i de Corbera. Els habitants de Castellruf es varen dispersar, uns anaren a les terres baixes, a casa dels parents, altres a poblats considerats segurs pels romans. La família d’Orenci decidiren anar a viure al poblat d’en Guillemí, on els romans havien construït un petit assentament per dominar les terres de la murtra i de la marta. Des d’allà ja no veurien el mar però conservarien les vistes sobre la vall i el poblat que abandonaren.
El pare d’Orenci passà a treballar les terres fèrtils del pla, ara en mans d’un centurió retirat que s’estava construint una vil·la allà on les aigües dels dos afluents es barregen per formar el gran riu. La seva mare es passava el dia i part de la nit empenyent el teler i la filosa, mentre ell aprofitava la curta infantesa per resseguir els boscos cercant llenya i plantes remeieres, i per acostar-se a Castellruf a veure el mar.
Per allà on sortia el sol la llum brillava amb força ascendent, mentre on es ponia les bromes de la vall l’entelaven. La mar el fascinava. Recordava quan anava a pescar amb el seu pare i a canviar productes al gran mercat, on ara els romans estaven construint una ciutat imponent anomenada Bétulo i, més enllà, una altra més imponent encara que li deien Barcino. També el fascinava aquella muntanya de roca del fons de la vall amb forma d’esclop, que el sol en amagar-se, els dies de vent i núvols, l’encenia com si fos una torxa, fins que desapareixia per donar pas a la blanca lluna que vetllava el son dels mortals.
De gran, va decidir resistir, solitari, a dalt de Castellruf, al servei de la seva gent que pujaven a demanar-li consell i guarició. Cada dia observava el disc vermell que emergia de la mar, com si l’esperés de la nit abans, de quan l’havia vist desaparèixer darrera la muntanya de pedra serrada. “Els romans passaran i nosaltres seguirem. Ens envestiran nous conqueridors, som un país petit, però nosaltres romandrem.” Va dir solemnement el pare d’Orenci. “Abans van passar els cretencs, els grecs i els fenicis. Aprèn el millor de cadascun fins que siguis millor que ells. Només així seràs lliure, encara que et tinguin per un esclau. Nosaltres coneixem cada topant, cada font, cada batec d’aquesta terra i de la nostra gent, la nostra llengua. Vet aquí casa nostra.” Eren les últimes paraules que recordava del seu pare.
I es va fer un jurament solemne: ell, Orenci de Castellruf, no seria l’últim laietà.