EN PEP TONINO (Josep Escrigas i Colomer)
Hi parlava sovint amb el meu veí, en Pep Tonino, quan aquest ja era un ancià venerable, orgullós d’haver estat rabassaire i gran admirador del President Companys a qui va tractar personalment. Durant la República va ser alcalde molt estimat de Santa Maria de Martorelles, fins al punt que, quan va vèncer la Dictadura, malgrat la seva fe republicana i el càrrec polític que havia assolit, va tenir la sort de no ser represaliat. Naturalment va ser interrogat, i ell m’explicava el fil del seu raonament davant els agents repressors: “Jo vaig estar a Suïssa i allà vaig veure que tothom deixava les portes de la casa obertes, i els diners a l’entrada perquè quan passés el repartidor deixés el pa i agafés els diners. Pensava que aquí podria ser igual, però em vaig equivocar”.
Ara que fa poc hem commemorat el centenari de la Setmana Tràgica, s’escau recordar una anècdota que em va contar el mateix Pep Tonino. Durant la seva joventut va filtrejar amb el partit de Don Alejandro Lerroux, aquell gran demagog que volia elevar les monges a la categoria de mares. Des de Martorelles es podia veure la fumera d’alguna església i convent que cremaven a Sabadell, com a conseqüència de la revolta per protestar contra l’embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc. Alguns del poble, també partidaris de Lerroux, van anar a veure Pep Tonino per tal d’incorpor-se a la revolta. El meu veí, home senzill, però ple de la vella saviesa que dóna la terra, els va dir: “Mireu, Lerroux sempre ens diu que quan arribi l’hora ja ens ho dirà, i que ell aniria al davant. Ha dit alguna cosa Lerroux?” La resposta dels companys d’idees va ser negativa. “Doncs, cal esperar que Lerroux parli”.
Lerroux ni va parlar ni va aparèixer. Va preveure que la cosa aniria a mal dades i la revolta el va trobar de viatge a l’Argentina. Una coartada perfecta.
Joan Sanjuan i Esquirol
