EL PAPER DE L'ESGLÉSIA CATALANA EN EL DRET A DECIDIR
Si considerem també com Església als seus fidels la resposta sobre el paper que ha de jugar en aquest procés no té color: ho farà a favor del dret a decidir d'una manera activa, m’atreviria a dir que militant. Pel que fa a l’Església institució segurament que hi haurem d'afegir matisos. Tots sabem el paper que hi farà Montserrat (sembla que Poblet està tancat en banda, per ara) i tenim referències properes del comportament dels bisbes catalans, quan es van diferenciar de la resta de la Conferència Episcopal Espanyola sobre aquest tema.
L’Església sempre ha estat nacional, és a dir, lligada als sentiments identitaris de cada país on hi és present, entre ells Catalunya. Es pot produir una guerra mundial entre nacions catòliques sense que aquest sentiment particular es trenqui ni afecti el caràcter ecumènic de la institució, malgrat que els seus fidels s’estiguin matant uns als altres en els camps de batalla. Això explicaria, en part, el caràcter ecumènic (catòlic) de la institució i la seva permanència al llarg dels segles, per damunt d'esdeveniments i conflictes. També explicaria les armes que utilitza la Conferència Episcopal Espanyola a favor del nacionalisme castellà, com són la COPE, el Canal 13 i, en menys capital invertit, en Intereconomia. Tot i que, pel que fa als continguts i les maneres, l’Església espanyola s’ho hauria de fer mirar, per bé del missatge cristià, de les formes educades i de la convivència.
Cal preguntar-se quines armes utilitza l’Església catalana a favor del nacionalisme que li es propi, és a dir, el català. És evident que els nostres bisbes no tenen la contundència nacional – dogmàtica d'un Rouco Varela, i que, afortunadament, Ràdio Estel està molt lluny de les emissores brossa dels bisbes espanyols. La incidència mediàtica catalana, a més de les parròquies, cal buscar-la en el món editorial (Publicacions de l’Abadia de Montserrat i d'altres), en revistes i diaris (Presència, Punt-Avui, Cavall Fort), per citar els més evidents, així com en les escoles i institucions de formació a diferents nivells.
També aquí la història i la tradició pesa. Des de l'abat Oliva, passant per Pau Claris, Torres i Bages, Vidal i Barraquer, l’abat Cassià Just, aquesta implicació de l’Església catalana amb el país ha estat un fil conductor que ni en els pitjors anys del franquisme és va trencar del tot. Els nostres demòcrata - cristians ho haurien de tenir en compte si no volen acabar fent el ridícul.