EL NEGOCI DE LA VIDA ETERNA
Per a la meva mare les sotanes eren penyora d’eficàcia reconeguda, immillorables per obrir les portes del cel, però útils, també, per empènyer els favors aquí a la terra, sobretot durant el magre període de la postguerra, quan remenaven influències i cobrien necessitats. No així els hàbits de monja, de les qui massa sovint recelava, inclosa una germana seva –de mal fel, cantelluda, amb gens ni mica de gràcia– que es va fer monja a la desesperada, després de tres prometatges fallits. Ja l’hi havia sentit a dir a mossèn Jaume Cuspinera, que les coneixia prou bé: “les monges, malgrat la renuncia a ser mares, són dues vegades dones", que volia dir, doblement xafarderes, bocamolles, embrollaires i xerrameques.
Una sotana sempre era benvinguda a la taula de la mare. Quantes tasses de cafè amb llet i de xocolata de garrofa amb melindros ressecs no s’havia manducat el “padre” Malo! Una bona temporada va tenir a dinar i sopar a mossèn Jaume Cuspinera, que a més de vicari de la parròquia, feia les funcions que li eren inherents a l’església de l’asil on vivíem i el pare treballava. El mossèn, però, aviat se n’adonà del tracte interessat que se li oferia a canvi. El seu paper com a ministre de Déu no anava més enllà de beneir la taula i seure’n al cap. Altres autoritzacions o plantejaments morals no li serien permesos.
La mare rebutjava els directors espirituals, perquè considerava que la consciència no es pot deixar en mans de ningú i se la de conduir un mateix. Més aviat era ella qui li recriminava certes actituds dels clergues moderns i va acabar infonent al mossèn una percepció de culpabilitat que el feia sentir-se incòmode. Intuïa que les confiances entre el mossèn i la Pepita no podien acabar bé, quan van acabar de la millor manera, casant-se. Era absolutament conscient de les febleses de la carn.
El tracte de la mare amb els sacerdots era ambivalent, en els dos vessants: místic i prosaic; i en tots dos pretenia aconseguir favors. Els clergues no resolien únicament l’aliment de les ànimes, aprofitaven, nogensmenys, per orientar el sentit pràctic de la vida. Els dos afers els tenia perfectament imbricats, barrejar-los no li significa cap entrebanc ni escrúpol de consciència. A l’hora de mercadejar, si hi havia una sotana pel mig, la mare se sentia més reconfortada i protegida, convençuda de reduir el risc al frau en el producte i la clatellada en la factura.
Quan comprava barat, el mèrit se l’enduia sempre –no cal dir-ho– la presumpta caritat de la sotana que corresponia. Si comprava car, malgrat doldre-li a l’ànima i al moneder, acabava resignada i intentava persuadir-se –no sense abans regatejar per la seva condició de parroquiana i catòlica– que el destí final d’aquell excés de preu aniria a parar a una bona obra.
Per guarnir els seus homes, el lloc adient era Pantaleoni y Hermanos, al carrer Portaferrisa de Barcelona, no se sabia ben bé per quines pregones arrels catòliques dels germans que regentaven la botiga. Quan jo i la meva germana vàrem necessitar portar ulleres, seguint el costum, les va encarregar a Can Cottet de l’Avinguda del Portal de l’Àngel, ja que, si no anava errada, l’hereu de l’òptica era un capellà que va muntar una granja de pollastres a Can Bru de Santa Maria de Martorelles. Els llibres els firava a la Formiga d’Or, on la clerecia se subministrava dels breviaris, els devots de missals i els preveres dels feixucs llibres que repenjaven damunt els faristols dels altars. Pel parament de la llar era obligat anar a Can Jorba, ja que tothom sospitava que el bisbat de Barcelona, representat aleshores pel Doctor Gregorio Modrego, hi tenia accions.
Qui l’hagués coneguda millor que qui la va parir, intuiria, en aquestes compres selectives, una intencionalitat perversa i recaragolada, que no era altra que mirar d’obtenir un doble profit d’una operació d’aparença anodina: comprar a bon preu i fer almoina alhora. El negoci rodó.
La mare tenia uns criteris molt personals sobre la religió i la seva utilitat. D’un sentit pràctic fora de sèrie, la religió consistia fonamentalment en el negoci de la salvació de l’anima. Hi havia res més important? No era aquest el fi suprem del fet religiós? L’Església, segons la seva impressió i privatiu punt de vista, s’aproximava a l’equivalent d’una agència de viatges o gestoria de la Glòria. Se la imaginava com una empresa enorme, el negoci de la qual tenia com a objectiu expedir bitllets i passaports que conduïen –si la feina havia sortit reeixida– al cel; assegurança de certitud d’arribar-hi inclosa. L’afer de la salvació de l’ànima era tan transcendental, de conseqüències tan colossals, que no es podia deixar absolutament res a la improvisació.
Els capellans, se’ls afigurava com uns empleats d’aquest extraordinari i vital negoci: els venedors d’un paquet tancat, amb tot comprès; els broquers que administraven els valors de l’ànima, i aconsellaven la millor inversió possible –diversificada i sense riscos– per garantir-li que sortiria airosa del judici final, amb el compte saldat en positiu, amb mèrits sobrats per no errar el tret. Despullava els capellans de tota pompa i magnificència, que quedava reservada als bisbes, cardenals i Sant Pare. L’ordre jeràrquic el volia estricte, algú havia de fer la feina d’escarràs.
El poder de l’Església havia de manifestar-se a través de l’ostentació de la riquesa material: el Vaticà i els seus tresors, la majestuositat de les grans catedrals, la solemnitat de bisbes i cardenals. Una lluentor que era el reflex del gran poder sobrenatural de l’Església, de la seva excelsitud. Un poder que procedia de la magnificència de Déu, i que forçosament s’havia de reflectir, amb tota la seva pompa, aquí a la terra. No podia imaginar un altre Déu que l’omnipotent i majestàtic. Per què, sinó, era Déu?
El seu sentit mercantil de la religió, situava com a elements absolutament subsidiaris aspectes tan bàsics com l’espiritualitat, la contribució al bé comú o l’amor al proïsme, que teòricament no rebutjava, però que instintivament els considerava de segona fila.
La religió era el negoci de les ànimes, i quantes més ànimes al cel més negoci. S’imaginava tota la clerecia com una milícia treballant a preu fet, a tant l’anima salvada. D’aquí les misses, les missions, els congressos eucarístics, els sermons, els exercicis espirituals... Déu era com un majordom que tenia les claus del cel, i l’obligació d’encabir a tots aquells que, per mèrits reconeguts, tinguessin el dret d’entrar-hi. Déu havia delegat a l’Església el recompte d’aquests mèrits, d’aquí la grandesa del seu ministeri.
El que corresponia era tenir una bona xarxa d’avaladors, un teixit d’influències, que t’anessin obrint portes, un oncle capellà ajudava, quanta més gent resés per tu, millor, i si eren sacerdots encara més, d’aquí el capteniment de no estalviar en misses de difunts. Per la mare, guanyar-se el cel era com arreplegar punts d’una promoció comercial. La comparació amb els números d’una rifa no seria exacta, perquè la rifa depenia de la sort, i aquí no s’hi podia jugar amb la sort, assegurar que el premi et tocaria era essencial.
La seva gran descoberta, fins allà on la dugué la seva fina percepció, era que els punts es podien firar. Per això va fer el viatge a Roma, en un any sant, i va comprar totes les butlles i indulgències que va poder arreplegar i pagar. Les guardava en una arca molt especial, al damunt de la calaixera de l’habitació, al darrera d’un nen Jesús coronat estès en un pessebre de palla, amb un sagrat cor i la verge de Montserrat a cada costat. Tenia butlles de tota classe i condició. En tenia una comprada caríssima al Vaticà, que redimia a ella i a la família de passar pel Purgatori. Les guardava amb molta més cura que si haguessin estat accions a l’alça.
Les bones obres directes, de persona a persona, cotitzaven poc en aquest mercadeig on invertia la mare. Els punts per les bones obres no estaven prou ben estipulats. No quedava gens clar quants punts valia una obra de caritat, o visitar un malalt, per posar un exemple. Tenien un valor genèric, eren un “Déu t’ho pagarà”, una pòlissa amb un rèdit indefinit, sense avalador. El catolicisme, contràriament a l’Islam i altres religions, era força ambigu pel que feia al valor de la caritat i de les bones obres, mentre que una indulgència eren faves comptades.
Els punts de veritat, els garantits, te’ls guanyaves en altres camps, i el de la confessió era el més important de tots: la mare dels ous, la clau de volta, segons la mare. Si la confessió era el perdó absolut, i la manca de pecat la clau que obria la porta, només calia dur un capellà enganxat al darrera perquè et donés l’absolució en el moment precís. Subterfugi que havien practicat, des de temps immemorial, els reis i la noblesa. Ja podies cometre durant tota la teva vida els pecats més ignominiosos, les fellonies més aberrants, ser el cràpula més gran sobre la terra, que si abans de morir podies confessar-te, estaves salvat. Quedava el Purgatori, però era lloc de transit, un foc per redimir, foc d’encenalls comparat amb l’eternitat, i ella tenia la butlla del Sant Pare, de Pius XII, signada de puny i lletra, que l'hi estalviava aquest tràmit.
Què la confessió requeria penediment i propòsit d’esmena? Qui no es penedeix i no fa l’acte de contrició en moments tan delicats com el del traspàs? A més, amb l’edat el delit s’afluixava, i fer bondat ja no costava tant, tenint en compte que, per a la mare, el pecat de veritat, el pecat–pecat, era contra el sisè Manament. A mida que et feies gran –envellir tenia aquest avantatge– era molt difícil que la mort et pesqués amb el pas canviat.
La mare era intolerant pel que feia als costums i la moral i refusava categòricament el sexe fora del matrimoni, que és on es fornica i es cometen les accions impures. Dins la parella, aquest discurs el mantenia tancat i barrat. Només va tenir quatre fills convenientment programats en espais de tres a cinc anys. És possible que prengués la lliçó de la seva mare que va parir-ne setze.
Feta la llei feta la trampa. La pràctica cristiana de la mare se sustentava en la trampa, trampa legal, però trampa al cap i a la fi. Si eres a temps de confessar-te ja havies tocat paret: salvada! La resta –tret de les butlles i les indulgències– tenia un valor ben escàs i relatiu, gairebé insignificant, es podia dir que era aigua beneita. Ho duia apamat, la religió, segons ella, estava farcida de palla, de costums i pràctiques afegides a través dels temps, que podien arribar a distreure’t de l’estratègia final.
Efectivament, poquíssima gent tenia tanta fe com la mare, és a dir, el convenciment absolut de l’existència del més enllà. Això l’apropava als grans místics com Santa Teresa del Nen Jesús. Moltes persones que practiquen la religió ho fan perquè necessiten sentir-se protegides, perquè temen la malaltia i la seva conseqüència: la mort. Quan resen pensen més en els bons oficis i en els miracles per mantenir-se en aquest món, que en la gràcia per transcendir al més enllà. Demanen tota classe de favors que els permeti’n viure millor. Són els qui omplen Fàtima i Lourdes demanant beneficis, miracles i guaricions.
Quina diferència amb els grans místics que es delien per la presència de Déu. La mare no tenia tirada a aquests centres de pelegrinada. El seu recorregut pietós passava pel Vaticà, on rau el poder de veritat: el que estreny i afluixa, el que estira i disten. Vet aquí com la seva gran fe, una fe absoluta en el més enllà, trencava tots els esquemes imaginables; talment, una reformista sense saber-ho ni voler-ho. Ella, tan catòlica, apostòlica i romana, i tan propera als luterans.
Aquella filla de pagesos necessitats, sense estudis, predestinada a ser carn de fàbrica, que es va bellugar per la vida trepitjant fort, tenia el pressentiment que l’existència –per la qual tant frisava i delia– se li feia curta per assolir el que la seva ambició controlada li reclamava. Com si l’exigència del més enllà fos la conseqüència de la brevetat d’aquí, a la qual no es resignava.
A ella li hagués agradat ser enterrada a la manera primitiva, dins de la tradició paleocristiana, en terra, ja ho deia la paraula: enterrar, equivalent a situar sota terra. La mare no va deixar res a la improvisació. Ella havia de reposar tota sencera, per assegurar-se que el dia de la resurrecció de la carn i del judici final, quan arribessin els quatre genets de l’Apocalipsi, tot estigués ordenat, en el seu lloc, i que el seu cos pogués retornar a la vida amb la seva millor presència: en la resplendor de la joventut, de quan ella era una dona bellíssima, esvelta i ben plena d’allà on calia.
Joan Sanjuan i Esquirol