CARRENCÀ A PROVA DE FAHRENHEIT 451
Fahrenheit 451 són els graus en que el paper de llibre s'encén i crema. La novel·la de Ray Bradbury parla d'una societat futura on la tècnica del foc, absolutament dominada, es posa al servei de l'extinció del llibre. Destruir biblioteques, cremar llibres, prohibir-ne la seva publicació o mutilar-ne el contingut a través de la censura, perseguir els autors i lectors, ha estat una constant a través de la història de la humanitat. Recordo que quan vaig ser detingut per la policia franquista, el primer que van fer els meus companys fou anar a casa meva per netejar-la de llibres clandestins que poguessin comprometre'm. El llibre, en quan a transmissió d'idees i coneixements ha estat sempre mal vist pels règims autoritaris, podríem dir que és un element fràgil que cal protegir.
451 graus fahrenheit equivalen a 232,78 graus centígrads
Quan l'ajuntament de Martorelles a través d'un referèndum va decidir vendre l'emblemàtica masia de Carrencà, un edifici de costosa rehabilitació amb un aprofitament dubtós per a les necessitats d'espais culturals que la població requeria, ni el mateix consistori s'acabava de creure que el nou propietari, el meu amic Marc Palmés, hagués fet pujar las subhasta fins aquell preu i amb tanta pressa. Amb les escriptures de propietat calentes em va convidar a veure la masia.
– Et preguntaràs, perquè l'he comprada–. I efectivament m'ho preguntava.
– T'ho diré si em jures solemnement guardar el secret. És qüestió de vida o mort–. Em va ser difícil jurar sobre una cosa que no coneixia, però hi havia una vella i gran amistat.
– L'origen de la masia està documentat a partir de l'inici de la Reconquesta, segle X, però el seu origen real pot ser perfectament de l'època romana. Jo vaig saber per una antiga masovera de l'existència de dos llargs túnels que comunicaven Carrencà amb els castells medievals de Sant Miquel i de Castell Ruf. T'estic parlant de dos túnels de més de dos quilòmetres cadascun. Abans de decidir la compra vaig demanar que em deixessin fer un reconeixement general de l'edifici amb un equip de la meva confiança. Recorda que estem parlant d'un secret. L'equip, després de molt escorcollar, va trobar l'entrada dels dos túnels, la qual vàrem tornar a tapar per no donar pistes sobre el nostre important descobriment.
Sabia que ens trobàvem en una zona de vi, denominació d'origen Alella, i vaig pensar que el meu amic volia utilitzar aquells túnels com la cava. Finalment em va explicar el motiu de tanta excitació, de tant secret i de tants diners invertits.
– El llibre, sobretot en català, està en perill i vull aprofitar els túnels per protegir-lo. Hi portaré aquí tots els meus llibres que ja saps que són molts–. Efectivament, Marc Palmés tenia fama de posseir una de les col·leccions privades de llibres en català més nombrosa i important de Barcelona, després venia la meva. No va trigar a demanar-me si jo també volia guardar els meus llibres en aquella mena de mausoleu secret a l'objecte de protegir-los de futurs règims autoritaris. El meu amic s'avançava a les premonicions d'un llibre que l'havia colpit "Fahrenheit 451". Ja no caldrien persones que memoritzessin llibres sencers per preservar-ne el contingut per a les futures generacions. Marc Palmés confiava més en el mètode de les piràmides egípcies, que 4 mil anys després ens retornaren intactes les mòmies, els objectes i els jeroglífics guardats en cambres secretes de difícil accés. No em vaig atrevir a dir-li que aquesta vegada havia creuat la ratlla vermella de les seves prou conegudes excentricitats i ens varem acomiadar dient-li que m'ho rumiaria.
Dos dies després ni me'n recordava de la proposta del meu amic. Entrava la tardor i els diaris començaven a bullir amb la cadena humana de l'11 de Setembre. Els ànims ja venien escalfats per l'anomenada Llei Wert, un atac contundent a la llengua catalana, com ho era la nova llei del govern d'Aragó que batejava el català de la Franja com el LAPAO. A Mallorca la majoria de col·legis i instituts estaven en vaga perquè el govern balear volia reduir les classes de català. Feia temps que havien estat interrompudes les emissions de TV3 al País Valencia, i va ser un dia tristíssim per a mi quan van emmudir les emissions de Catalunya Ràdio. Però el terrabastall fort va ser el tancament de Canal Nou. El valencians ja no podien veure la televisió en la seva llengua, mentre el nombre d'alumnes que podien seguir l'ensenyament en valencià s'anava restringint. A Catalunya les coses no anaven millor amb les sentencies judicials que pretenien desbaratar la immersió lingüística.
Vaig trucar al Marc, sentia una certa presa de parlar amb ell. Vaig preguntar-li pel seu projecte.
– Va endavant. Un equip de confiança ja hi està treballant. No podem còrrer, però, ja saps que assegurar la privadesa i el secret és fonamental.
Vaig quedar en pau amb mi mateix en acabar de dir-li que podia comptar amb la meva biblioteca i amb tot allò que estigués a les meves mans.
Joan Sanjuan i Esquirol
