CARLES RIBA
Carles Riba era un erudit, un estudiós i un poeta. I us haig de ser franc, els erudits que a la vegada són poetes m’aclaparen. En un país normal, els erudits fan d’erudits, però en el nostre fan de poetes i del que calgui. Ja sé que em direu que en aquell temps calia, que tots els esforços esmerçats perquè la llengua surés eren insuficients. No us ho nego.
Encara que em costa d’imaginar una persona que als setze anys tradueix “Les Bucòliques” de Virgili; que es busca la sort –i la troba– de ser un estudiós dels clàssics dins del Noucentisme imperant, treballant al costat de personatges com López-Pico, Carner i Eugeni d’Ors; que el nomenen director de la secció grega de la fundació Bernat Metge, finançada –com altres comeses– per Cambó; que passa a ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans per treballar sota les ordres de Pompeu Fabra; que es dedica a la crítica literària, al mateix temps que tradueix els clàssics grecs i fa poesia.
No us assembla que és jugar amb avantatge? Que voleu que us digui, jo agraeixo Pompeu Fabra que no es dediqués –si de cas per afició, per distreure’s de les cabòries lingüístiques– a la literatura d’inspiració, ja que, n’estic segur, el seu mestratge en la norma del llenguatge hagués marcat un munt la seva obra creativa. És en aquest sentit que Carles Riba m’aclapara. Jo mai podré ser com ell, saber tant com ell, enfilar-me als seus agafadors, disposar de les seves oportunitats. Em fa sentir que he aparegut tard a tot arreu i que em trobo fora de lloc. Carles Riba és l’home bo, inequívoc, casat amb una poetessa excelsa que gaudia d’una de les composicions de nom i cognom més encisadores que conec –Cristina Arderiu–, que tot ho enllestí a la perfecció i en el moment oportú.
Quina valoració voleu que us faci d’un personatge que Martí de Riquer defineix com a competitíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari, que considera que aquests qualificatius no són prou justos, car, per damunt de tot, afegeix, Riba és un altíssim poeta. Què puc opinar, pobre de mi, de qui en el segle XX escriu com Homer, Petrarca o Ausias March? Només se m’acut dir que a “Residu de la paraula a lloure”, on imita Joan Maragall, la imitació és pitjor que l’original. Jo no sóc ningú per jutjar un currículum com el de Carles Riba, altres lloances no li faltaran, però crec que no es pot ser un clàssic del segle XV vivint en el segle XX; pots aspirar a ser un clàssic del segle XX al segle XXI , vull dir, per ser un clàssic t’has d’esperar, t’has de morir primer; i està clar que Carles Riba no va tenir paciència.
Quan el Dant escriu allò de la gasiveria dels catalans és perquè una novia, que era catalana, el va deixar, segurament per un altre. És això el que dóna sentit, el que fa humà i, per tant, clàssic, al Dant. En Riba no va patir tanta dissort, sempre el varen estimar els mateixos i per sempre.
Puc comprendre el misticisme de Llull, de March i de Petrarca, són formes d’interpretar el món a la baixa Edat Mitjana. Puc comprendre el misticisme de Maragall en el “Can Espiritual”, el de Carles Riba no. Jo, i les generacions després de Descartes, situem el laïcisme al centre del món –que genera la seva pròpia raó i s’explica per si sol–, i d’ara endavant, que cadascú cregui el que vulgui. Sóc fill del Segle de les Llums, jo. Puc desxifrar intel·lectualment altres maneres de veure el món a l’antiguitat, però emocionalment em rellisquen, no formen part del meu temps.
La perfecció de Riba em fa basarda. Només ell té la força moral d’escudrinar –més enllà de la crítica literària- Verdaguer o Sagarra, i, amb ells, a tots els éssers humans caiguts en el desordre, sobretot si aquest comporta l’escàndol. Per entendre’ns, Riba pot tirar la primera pedra perquè està lliure de pecat, en el sentit canònic del terme. A un altre no li ho permeto, per exemple, a Josep Pla –que ho va intentar– no.
Dit això, haig d’afegir que els ritus particulars de mossèn Cinto eren tan falsos com els ritus oficials als que Carles Riba era assidu. Però ja sabem que no hi ha pitjor supèrbia que la de creure’s ungit de la gràcia de Déu.