ASSENTIRÉ DE GRAT
Assentiré de grat, car només se’m donà
d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar
la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!
Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d’albardans,
hem dit els mots que són la sang
d’aquest vell poble que volem salvar.
No queden solcs en l’aigua, cap senyal
de la barca, de l’home, del seu pas.
L’estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se’n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s’esborren a mar.
Salvador Espriu
Del Llibre de Sinera (1963), aquest és un poema clàssic de Salvador Espriu, on hi són presents els seus imaginaris més pregons: la mort, el paisatge de Sinera, el botxí i la vida per salvar els mots. En la perspectiva d’avui seria un recurs fàcil imaginar Espriu víctima de la submissió consentida reclamant a la vella Sepherad (Espanya) ponts de diàleg.
El poeta diu assentiré de grat –com si encara es sentís agraït– quan només se’m dóna d’almoina la riquesa d’un instant.
Però, evidentment, no s’hi conforma, i ens diu que és allò que hauria de durar i que són totes aquelles coses que ell ha estimat: la llum parada, l’ordre clar dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats i, com no podia ser d’altra manera, la nostra llengua. En definitiva vol que duri el lent esguard damunt de cada cosa que he estimat, i que en el seu temps sentia que perillava.
El poeta i el seu poble se senten voltats de por, enmig del glaç de burles i rialles d’albardans o bufons de la cort. Malgrat la por, les burles i rialles, hem dit els mots que són la sang d’aquest vell poble que volem salvar. L’obra de Salvador Espriu és també una recopilació riquíssima de vocabulari, el testament d’una llengua que corria el risc de perdre’s.
En el darrer paràgraf apareix l’Espriu més mòrbid, que uneix el destí final de l’home: la seva desaparició, la fi de cap senyal, el no res, l’oblit, al possible destí d’un poble oprimit. És això allò que vol dir quan es refereix a que no queden solcs en l’aigua, cap senyal de la barca, de l’home, del seu pas? Qui és l’estrany drapaire que omplia el sac de retalls de records i se’n va? Té alguna cosa que veure amb la dama de l’alba i amb el nou timoner tan estrany de les Cançons de la Roda del Temps? Fixeu-vos que fa el drapaire després d’omplir el sac: se’n va, sota la fosca pluja, torb enllà, pels llargs camins que s’esborren a mar. Per l’Espriu, com per Jorge Manrique, sovint la vida són el rius que van a parar al mar, que és el morir.
En el fons del pessimisme d’Espriu hi trobem sempre l’esperança, la lluita del vençut per recuperar la dignitat i salvar la llengua. L’esperança, ai las!!!, d’un canvi de Sepherad, de quina possibilitat sempre en va tenir seriosos dubtes.