AFARTA'M I DIGUE'M MORO
Desprès de l'11 de setembre de 1714 Catalunya va experimentar un creixement econòmic molt fort, la qual cosa va coincidir amb l'aplicació del Decret de Nova Planta que derogava les lleis i institucions catalanes, prohibia l'ensenyament del català i el seu ús als púlpits, mentre es tancava la Universitat de Barcelona –”la ciutat impia”– per traslladar-la a Cervera –”la ciutat lleial”. Prosperitat econòmica degut principalment a l'esforç dels catalans i a esdeveniments favorables, com la possibilitat de comerciar amb les colònies americanes, sense deixar de banda, encara que pot semblar mentida, les polítiques repressives de Felip V. Efectivament, amb l'afany de la corona de destruir les fortaleses del Principat, perquè no poguessin ser mai més utilitzades en contra seva, de construir-ne de noves, com la de la Ciutadella, Montjuïc i Figueres, i de mantenir permanentment un cos d'exèrcit d'uns 30 mil efectius que calia vestir, alimentar i armar, el país va veure com s'hi abocaven grans quantitats de recursos reials que acabaren a les butxaques dels derrotats.
Podem trobar paral·lelismes semblants en els segles XIX i XX. En plena ofensiva de l'incipient catalanisme polític de la Restauració, la reina regent i l'Estat espanyol es troben, gairebé sense voler-ho, amb una Catalunya fortament industrialitzada. Per atreure's el suport de la inquieta burgesia catalana, desmunten l'odiosa fortalesa del barri del Born i en el seu lloc s’hi celebra l'any 1888 l'Exposició Universal del Parc de la Ciutadella.
La primera experiència administrativa catalana en 200 anys va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba de 1914. Mai amb tant poc es va fer tant per l'educació i la cultura. Mancava el poder polític, i l'any 1918 es va iniciar una campanya per aconseguir un Estatut. L'intent va fracassar, entre altres coses, perquè va topar amb unes lluites socials molt fortes i amb el pistolerisme patronal i sindical. Fets que van espantar la Lliga, que va encaixonar l'Estatut per donar suport a qui li garantia l'ordre social: Primo de Rivera. El Dictador, seguint el camí clàssic de la repressió sobre la llengua i la cultura, va tancar tots els centres i organitzacions de caire catalanista, prohibint l'edició de llibres en català, així com el seu ensenyament i ús a les escoles, universitats, centres culturals i públics. En contrapartida ens trobem amb una gran inversió de l'Estat en obra pública (principalment carreteres i escoles) i amb la gran Exposició Universal de Montjuïc de 1929.
La Dictadura de Franco va seguir el camí clàssic pel que fa a la repressió de la llengua i la cultura catalanes, que va afluixar davant de sectors de l'Església dels quals s'acabaria sentint traït. El Dictador sempre va comptar amb catalans pel Ministeri d'Indústria. I ja no parlem a l'hora de tirar endavant el “Plan de Desarrollo”. L'interès de Franco per redistribuir la indústria més enllà de Catalunya i el País Basc va ser un fracàs estrepitós. Una economia tossuda va portar la Seat a Barcelona i moltíssima gent a Catalunya que es va convertir en un país de 6 milions d'habitants.
Durant el període democràtic les continues retallades de l'Estatut a través de Lleis Orgàniques i els favors dels governs catalans als governs de l'Estat (sobretot quan aquests estaven en minoria), trobaren les seves contrapartides en els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el Peix al Cove.
De tot plegat ha restat un tòpic: bescanviar identitat per diners ha estat una constant de la nostra història. “Afarta'm i digue'm moro” és una frase feta popularitzada per Gaziel que intenta situar, injustament, el caràcter mercantilista dels catalans per damunt de les qüestions transcendents.
Ens trobem davant d'una altra ofensiva repressiva clàssica comandada pel ministre Wert? I la torna, la contrapartida, també clàssica, serà la proposta de negociació d'un Pacte Fiscal acompanyat d’un acord sobre el corredor Mediterrani, el desdoblament de la N II i la gestió de l'aeroport del Prat? Aquests són encara els esquemes amb què es belluguen l'Estat espanyol i alguns polítics catalans. Dubto, però, que Catalunya reaccioni, aquesta vegada, de la manera clàssica.
Les derrotes sofertes al llarg dels tres-cents anys tenen altres explicacions al marge de les contrapartides econòmiques, com són els estats d'excepció, les guerres civils i els bombardejos periòdics sobre Barcelona. La lluita per conservar la identitat nacional ha estat plena de dificultats, intensa i persistent, fins arribar al punt actual en què, ara sí, el dret a decidir apareix com un dret democràtic inqüestionable.