VIATJANT A TRAVÉS DE LA MÀQUINA DEL TEMPS
La darrera notícia que tenia del Viatger del Temps és la que descriu el llibre d'Herbert George Wells "La Màquina del Temps". Un soroll de vidres trencats i la desaparició sobtada de la màquina i del seu inventor eren el presagi d'un altre viatge en el temps, del qual, tres anys després, encara no havia tornat. Tres anys són massa temps per una singular aventura que mai fou notícia, ja que restà tancada en un cercle d'amics més que dubitatius davant l'experiment de viatjar amunt i avall de la quarta dimensió, entre el passat i el futur.
Una curiositat renovada em va portar a visitar aquella casa abandonada des que el seu propietari va desaparèixer amb la seva màquina, no se sap si cap a l'Edat dels monuments Megalítics o cap a un futur sense problemes basat en l'acumulació de desitjos. Era el capvespre i la llum de la casa estava encesa. Una sorpresa per part meva sense sentit, perquè jo havia arribat fins allà amb l'esperança que el Viatger del Temps m'obrís la porta, cosa que va fer.
Després de les abraçades, les preguntes de rigor. No feia massa que havia arribat de fer un recorregut pel passat, concretament pel Juràssic, amb visions d'enormes rèptils i saures impressionants. Se'l veia cansat i molt poc entusiasmat. Vaig concloure que havia tancat l'experiment d'uns viatges que esdevenien traumàtics. Qui estava realment interessat era jo que duia al cap una proposta que considerava molt útil, ja que estava lligada al coneixement immediat i, per tant, a la possibilitat de modificar la realitat present, enlloc de contemplar la realitat virtual.
Vaig vendre-li la meva proposta, que no era altra que avançar-me al coneixement de la possible independència de Catalunya i els seus resultats. Es tractava de fer un petit salt cap endavant en el temps aprofitant la seva màquina.
— Vos voleu xafardejar, fer de vident, enlloc de científic.
Vaig parlar d'incidir en el fets històrics sobre la base d'avançar-me als esdeveniments.
— Voleu modificar la Història, com els qui volen modificar la genètica, es a dir, la vida. Anem al desastre.
No hi havia res més important per a mi que la llibertat de la meva pàtria, vaig insistir. Va quedar clar que ell no volia saber res d'aquell experiment meu i que em traspassava la Màquina del Temps sota la meva responsabilitat, això sí, després d'ensenyar-me el seu funcionament.
Es tractava d'avançar pel temps amb passa curta i puntual. La primera fita seria conèixer els resultats de les eleccions municipals i tot seguit les autonòmiques del 27 de setembre, i la posterior conseqüència. Finalment, saber quan es proclamaria la República de Catalunya.
Malgrat que en prou feines vaig prémer la palanca, la màquina em va situar a l'any 2094, sense cap possibilitat de fer marxa enrere, sinó era per retornar al meu destí d'origen. Vaig reconèixer amb prou feines Barcelona. La meva màquina era l'únic objecte que es trobava al bell mig del carrer i el primer que vaig témer és que la grua se l'emportés. Em vaig dirigir al qui em va semblar un mosso d'esquadra que em va dir que havia de deixar aquella andròmina en una mena de magatzem d'objectes no identificats. El català del mosso era tan perfecte, gramaticalment i fonèticament parlant, que em recordava a Josep Maria Puyal i Ortiga.
Algú que em va catalogar de perfecte ignorant, m'explicà que la independència de Catalunya va arribar l'any 2036 a través d'un referèndum convocat pels Estats Units d'Europa, dels quals vàrem passar a formar-ne part. El que més em va cridar l'atenció van ser veure grups de noies primes i rosses, molt lleugeres de roba. Em van dir que eren les senyores dels geriàtrics que sortien a prendre el sol i a practicar el Hata Ioga.
