UN SOL POBLE, DOS MUNICIPIS
Parlant amb gent de Santa Maria de Martorelles he constatat que hi ha, pel cap baix, dos debats oberts: un sobre si no seria convenient de tornar-se a ajuntar amb Martorelles i un altre –relacionat amb el nou Pla d’Urbanisme- sobre si és millor quedar-se en mil habitants o en mil cinc-cents.
La idea d’agrupar-se té un gran sentit de racionalitat, si es mira des de la macroeconomia o l’alta política. Sovint s’ha dit que Catalunya no es pot permetre el luxe de tenir nou-cents i escaig de municipis, i que seria convenient reduir-ne el nombre a la meitat. Però no és menys cert que –tal com està plantejat el municipalisme avui- ser municipi interessa, per petit que aquest sigui.
L’Estat subvenciona cada un dels municipis en funció del nombre d’habitants. Si sumem el que reben de l’Estat per separat els dos municipis en qüestió , la quantitat és superior al que rebrien si fossin un de sol. El mateix passa amb els ajuts que donen La Generalitat i la Diputació a través dels plans d’obres i serveis, on dos sempre és millor que un.
Si, a més a més, hi afegim el suport logístic que els petits municipis reben de la Diputació, el resultat és inequívoc. Si es vol que les agrupacions de municipis siguin interessants s’haurien de canviar els criteris de finançament i d’ajut de les instàncies superiors, que és d’allà on els ajuntaments realment progressen. Els ingressos locals només permeten fer la viu-viu.
M’atreveixo a dir que si Santa Maria no hagués estat municipi ara no tindria el magnífic col·legi que té ni la pista poliesportiva coberta. Dues instal·lacions que, des de la racionalitat de la macroeconomia, podrien arribar a ser considerades un malbaratament de recursos, per una duplicitat en relació a allò que ja tenia Martorelles.
Hi ha d’altres elements a tenir en compte, com són la identitat i la pertinença, llaços enormes que formen part de l’imaginari i dels sentiments de les persones que s’identifiquen amb l’indret on han nascut o els acull. Elements que, moltes vegades, estan per damunt de conveniències i interessos.
No és menys cert que els dos municipis estan íntimament relacionat. ¿Algú de Martorelles pot deixar de sentir com a pròpies les muntanyes i les fonts de la Serralada de Marina perquè aquestes formen part del terme del poble de dalt? ¿O algú de Santa Maria pot creure que treballa fora de casa quan ho fa al Polígon de Can Roca? ¿O algú pot arribar a pensar que els seus morts descansen en un lloc desavinent?
Resumint: de cor un sol poble, administrativament dos municipis.
Joan Sanjuan i Esquirol
Recordo quan l’aigua del Ter va arribar a Martorelles. El dipòsit de Santa Maria es va fer més tard i el municipi tenia seriosos problemes de subministrament de la font Sunyera. Mentre tant, ningú va posar inconvenients a què Martorelles cedís part de la seva aigua del Ter a Santa Maria, tot i que, durant un estiu molt sec, les restriccions amenaçaven. Però, al cap i a la fi, hi va haver aigua per a tothom.
Per acabar, recordo una col·laboració entre els dos municipis exquisida, malgrat que les forces polítiques que manaven els consistoris no eren pas del mateix color: des de contractar el mateix servei de recollida d’escombraries, a connectar les clavegueres d’un municipi a l’altre, fins la policia municipal de Martorelles controlant el trànsit de la Festa Major de Santa Maria.
Una mateixa història
Un mateix paisatge