RECORDS D'INFANTESA ALS "HERMANOS"
No sento cap rancor per l’hermano Crisanto per com explicava l’eternitat i el foc de l’infern que mai s’apaga, i que tantes nits em va tenir acollonit, sense poder dormir. Els paràmetres per amidar l’eternitat feien escruixir el més prosaic, exemples esgarrifosos que trepanaven el cervell d’un noi de dotze anys.
Si un ocell, cada milió d’anys, passés per recollir un granet de sorra, i a base d’anar passant i passant, hagués buidat els oceans d’arena, l’eternitat només hauria fet que començar. Si una bola d’acer de la mida de la Terra, en voltar-la una mosca cada milió d’anys, quedés reduïda a pols pel desgast de transitar-la, l’eternitat encara estaria a les beceroles.
La durada de l’eternitat anava lligada al foc abrusador i vivíssim de l’infern que cremava sense destruir. Per si algú no sabia el mal que feia una cremada, l’hermano ens convidava a provar-ho, apropant el dit a una espelma i aguantar fins on érem capaços de suportar el dolor, deixant clar que l’infern no funcionava amb espelmes, sinó amb fogueres immenses.
Exemples servits per un ésser enfundat de negre que es feia dir professor, a l’última hora de classe, quan el cervell s’afluixava per la fatiga de tot el dia. Està clar que hi havia companys meus que d’aquelles explicacions en feien riotes, però no era el meu cas, i quan ho explicava a la mare, aquesta corroborava la versió del professor.
Si un nombre d’hermanos es podien catalogar de tarats sexuals, no és menys cert que la majoria no ho representaven. A més, sempre he topat amb capellans que valien la pena; això sí, molts d’ells van penjar la sotana en un gest de sinceritat que els honora. Als hermanos hi havia el bàndol dels gallets –entre els quals recordo l’hermano Crisanto i l’hermano Simón– que remenaven la cua quan entraven les mares i les repassaven amb ulls delerosos, a vegades tan ostensiblement que feia angunia. Anys després algú va comentar-me que els hermanos Crisanto i Simón havien penjat els hàbits i s’havien casats.
El més perillós era el bàndol dels efeminats, entre ells l’hermano Gaspar. De tant en tant, els dissabtes a la tarda al col·legi feien cine; pel·lícules de caire religiós convenientment retallades. En mig d’una d’aquestes sessions, algú va exclamar tan fort com va poder: l’hermano Gaspar m’està tocant! El rebombori va ser espectacular, s‘encengueren els llums i la sessió es va suspendre. L’hermano Gaspar va ser traslladat a un altre col·legi i l’alumne expulsat.
La seva aparença era decididament fastigosa: obès, de pell llardosa, duia una sotana plena de llànties. Quan reia era pastat a un porquí, quasi mai guaitava a la cara i tenia un defecte de parla que feia que escampés saliva. Tenia un favorit: l’Agustí Campozuelo, a qui feia seure sempre a primera fila, davant d’ell, enganxat a la tarima. Quan era l’hora d’estudiar, tots havien d’estar amb el cap cot, llegint el llibre de text. Era quan l’hermano Gaspar s’entretenia fent carantoines a l’Agustí Campozuelo, llançant-li boletes de paper mentre bavejava, amb els ulls descompassadament sortits i aquell somriure repulsiu. Aprofitava aquesta hora per cridar algun alumne a prop seu, situant-lo frec a frec, com si l’estigués confessant.
Què pretenia l’hermano Gaspar, a més d’arrambar, ho sabia prou, jo també havia passat per aquella mena de confessionari. En una drecera seguint la via del tren, les parelles, quan es feia fosc, anaven a desfogar-se. Un dels jocs dels grans, en sortir dels hermanos, era anar a espiar com s’ho muntaven, i l’hermano Gaspar volia saber els detalls més insignificants d’allò que s’hi observava. D’aquestes coses, evidentment, no en deia ni una sola paraula a la mare.
Joan Sanjuan i Esquirol