QUE FLOREIXIN MIL CANÇONS

Si Martorelles hagués d'escollir el seu Patrimoni Immaterial de la Humanitat hauria de triar l'Escola Orfeònica de Martorelles. Més de cent anys amb la màxima d'Anselm Clavé: promoure la cultura i la fraternitat a través del cant coral.

Entremig, el període més negre de la nostra història recent: un túnel fosc on la llengua catalana respirava per les escletxes que la dictadura li permetia, una d'elles, els cors de Clavé. Ells, en paraules de Salvador Espriu, varen ajudar "a salvar-vos els mots, a retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra".

I ho varen fer amb cançons que parlen de l'amor i de la terra, recordant poetes que semblaven exhaurits, amb la llengua de sempre, la que no es trobava als periòdics, ni a les escoles, ni a les universitats, ni als centres oficials.

Mil gràcies a tu, Escola Orfeònica de Martorelles. I llarga vida, ara que sembla que una senectut sense recanvis t'aclapara. No creguis pas que s'han acabat els dies que el país et necessitava. Potser no es tracta d'una raó de supervivència, com abans, però Martorelles no es pot permetre que acabis emmudint, encara que t'hagis de sentir satisfeta de la teva llarga i profitosa trajectòria.

Cal que floreixin mil cançons, noves formes d'expressió, en veus tendres i poderoses, que estrenin sentiments inèdits i sensacions fresques.

Joan Sanjuan i Esquirol