QUAN MÉS GRAN MÉS CRÈDUL

Els tòpics diuen que quan et fas gran et tornes més incrèdul. I, tanmateix, me n’adono que sóc un creient enfervorit. És força curiós perquè els escèptics, els cremats, hauríem de ser els grans, escarmentats de promeses, de mentides, d’ideologies sagnants i de dogmes alienants. Però es dóna la paradoxa que els qui més anem a votar som la gent gran, i que a les manifestacions de caire polític i reivindicatiu la gent gran hi abunda.

Quan érem joves, nosaltres érem els qui crèiem. Crèiem, fins i tot, que podíem acabar amb el franquisme amb en Franco viu, o que podíem crear una societat socialista. Mentre que els nostres pares ens titllaven de somniar truites.

Ara tot sembla fet per deixar de creure: els polítics només volen guanyar les eleccions, els empresaris només pensen en fer diners, les persones són egoistes, les televisions només aspiren a millorar les audiències, els escriptors només somnien en vendre llibres i els cantants en aconseguir un disc de platí. És allò que sentim a dir tot sovint.

No tirem la criatura amb el cubell de l’aigua bruta. No ens deixem dur per un miratge que disfressa els valors consistents, no posem a tothom dins del mateix cove ni exigim una perfecció que nosaltres no tenim. Darrera d’un polític mediocre, en una situació límit, hi trobaríeu la grandesa de la mort de Companys. Vegeu, sinó, el cas del General de la Roviere. Canvia alguna cosa que Cervantes escrivís el Quixot per fer bullir l’olla?

Jo seguiré creient i donant suport als qui vulguin millorar el món, Catalunya o el poble on visc, encara que moltes vegades em decebin.