PREPARAR-NOS PER LA VIDA
Quan em vaig casar per primera vegada va quedar clar que la meva muller no treballaria a fora de casa. Encara no sé per què, segurament perquè jo em guanyava prou la vida i perquè quedava bé. Es donava per fet que de seguida tindríem fills i que ella tindria prou feina. Evidentment, en aquestes circumstàncies, un home que es passava deu hores diàries a la fàbrica, més desplaçaments, estava predestinat a no fer-ne ni un borrall de les feines de la casa.
Fora de planxar, que és com anar en bicicleta, que mai s’oblida, o de les croquetes de Santa Teresa, jo no sabia fer cap altra de les feines normals d’una casa, com posar una rentadora o preparar un àpat; ni tenia la mentalitat ni la disponibilitat a punt per aprendre’n. Això feia que la feina de la casa adquirís, als meus ulls, un valor transcendental i que la meva dóna es convertís en la fada dels prodigis, la que feia que uns calçotets deixats al terra de l’habitació al cap de dos o tres dies apareguessin net i plegats a la calaixera.
Quan la primera dona va marxar de casa i em vaig quedar amb una situació econòmica que ja no permetia tirar de beta ni de dona de fer feines, el sotrac va ser doble: per un costat el sentimental, i per l’altre la indefensió per afrontar el dia a dia.
No sé quin dels dos sotracs va ser pitjor. Quan passen aquestes coses els problemes se superposen i acabes que no saps per què plores, si perquè encara l’estimaves, per despit, o perquè no saps que fer per sopar i, per acabar-ho d’adobar, t’has quedat sense camises netes.
És clar que davant de tothom, fins i tot d'un mateix, el disgust és de caire sentimental. Però no n’estic gens segur. D’alguna manera ets sents alleugerit perquè un mal son que durava anys s’hagi acabat, però se te'n ve a sobre un altre de tant o més gros: afrontar una situació per a la qual no has estat format ni mentalitzat.