LES CIRERES DE MARTORELLES?
Si una part important del denominat vi d'Alella es fa a Can Matons, a Can Batllori i a Can Roda, ¿ens posarem pedres al fetge perquè les preuades cireres de Marorelles es collissin a Can Barbeta de Vallromanes o al Mas Lledó de Sant Fost?
Cirerers en flor 2011 a Can Barbeta. Foto Antondensi
Temps de precireres
Situem-nos a la dècada dels 1940, en una Martorelles profundament agrícola, on la indústria havia posat la cullerada amb la Derbi i la Fabriqueta. Al Pla –on ara intenta sobreviure el Polígon Roca– collita de patates –la més important de totes, sens dubte– acompanyada d'altres collites menors com el blat de moro, l'alfals, la mongeta del ganxet i proves poc reeixides. Al sauló, la vinya. I al mig de cada vinya la figuera i el cirerer.
En l'harmonia onejant dels turons que s'enfilen vers la serralada es podien observar les clapes de les vinyes –ara verdes, ara daurades, ara nues– i, al bell mig, la figuera i el cirerer, companys inseparables del paisatge.
Per ordre d'importància: patates, vi, gra pel pa, les farinetes i l'aviram; palla i l'alfals pel cavall. Els àpats repetitius i enèrgics: per esmorzar mongetes amb patates passades per la paella; per dinar mongetes amb patates i cansalada; per sopar mongetes amb patates, al gust. Tot acompanyat d'un vi horrorós que, amb el temps, agrejava, fins acabar bevent vinagre sense adonar-se, tal era el costum. Entre mig, matança del porc i d'alguna aviram, amb verdures del temps collides del petit hort casolà.
Cireres de l'arbre 2011 a Can Barbeta. Foto Julio Santiago
Temps de cireres
Els de Can Pauferrer tenien una vinya a Can Barbeta –terme de Vallromanes– amb la seva figuera i el seu cirerer, per no trencar el costum. Al costat d'aquesta vinya, en un tros erm a prop de Can Nofre, se'ls va ocórrer plantar 25 cirerers. ¿És així com es va iniciar l'aventura de les cireres de Martorelles? Segur que no, però permeteu-me seguir aquesta veta. Quan els 25 cirerers començaren a produir, els de Can Barbeta s'encarregaren de collir el fruit i vendre'l. Més endavant –l'hereu Joan Mas ja s'havia fet gran– els de Can Pauferrer decidiren collir les cireres ells mateixos i comercialitzar-les. Estem en els anys 50 i entrem en l'època daurada de les cireres de Martorelles.
Els cirerers s'escampaven per terres ermes i, sovint, prenien terreny a les vinyes. En Geroni Torrents en tenia un munt a Can Barbeta. En Joan Mas m'explica que va arribar a collir-ne 8.000 Kg. en una temporada prou bona. Els de Can Barbeta també n'arreplegaven un munt, i la Carme de Can Gurri. En Josep Matèncio, un sindicalista de la Teneria Moderna, es va dedicar a plantar cirerers a la partida de Mas Lledó de Sant Fost. En Toxuera en tenia una plantada a Santa Maria de Martorelles, a prop de la Font Sunyera.
Segur que hi va haver molta altra gent que explotaven les cireres anomenades de Martorelles, però el que vull deixar clar és que la preuada cirera, per regla general, procedia dels termes municipals veïns, si bé eren de Martorelles la majoria dels qui les produïen, i d'aquí el nom.
L'èxit de la cirera de Martorelles va ser gran mentre va durar. Es pagava dos o tres vegades més que la cirera normal. "Guanyàvem més amb les cireres que amb les patates" diu en Joan Mas. En Josep Matèncio explicava que tot el que tenia era gràcies a les cireres i que amb un mes de collir-ne guanyava més que treballant a la fàbrica tot l'any.
La seva comercialització era anàrquica. Es venien a les botigues de Mollet i dels voltants, al mercat del Born, als venedors ambulants i a la gent que anava a la casa del pagès a comprar-ne. Es venien entre els amics i companys de treball.
Collir cireres era pesat. T'havies d'enfilar per l'arbre com un mico i arreplegar-les amb les dues mans. No tothom valia. No es podien agafar totes les d'un arbre d'un sol cop. S'havien d'anar triant les més madures i anar fent passades pels arbres. Una feina penosa i de baix rendiment. Calia evitar les fulles, els tronquets, i agafar-les fent arracades.
En Joan Mas m'explica que a casa seva cada any venia un senyor de Torrelles a comprar-ne, perquè les cireres de Martorelles, deia, eren més bones que les del Baix Llobregat. Em diu que la gent es llançava a comprar les primerenques, per la il·lusió de la novetat, però eren millor –més madures i fetes– les tardanes.
Cirerer florit 2011. Foto Antondensi
La decadència
I varen començar a arribar cireres de molts altres indrets. Els preus s'enfonsaren. El traspàs del Born a Mercabarna va suposar un greu inconvenient per a un comerç casolà, amb una producció limitada.
En la memòria resta un imaginari de llegenda: les cireres de Martorelles; i el darrer reducte de les boletes de rubí: Can Barbeta, amb les seves plantacions cada cop més abandonades, cada cop més deixades.
Ningú us sabrà dir la classe de la cirera. Només se sap que no és ni massa grossa ni massa dolça ni massa vermella. És la cirera enyorada, la de sempre, aquella que dóna goig de veure i tastar, la que es menja amb els ulls desprès d'un any d'absència. La resta el posa el sauló, el clima i la collida artesanal, amb molt d'amor.
Joan Sanjuan i Esquirol
