MUNTANYES DE LA SERRALADA DE MARINA
EXTRET DEL BUTLLETÍ DE L'ASSOCIACIÓ D'EXCURSIONS CATALANA. TOM XI, ANY 1889
Francesc Maspons i Labrós, l’any 1889, en el butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana va escriu un article titulat: “Les muntanyes de la costa de llevant”, on explica diverses excursions i apareixen referències geogràfiques que avui poden tenir un cert interés.
Maspons recomana els barcelonins fer excursions per les muntanyes de la costa properes a Barcelona. El punt de partida, segons Maspons, és el coll de Montalegre o de La Conreria, que s’hi pot anar fins a Mongat en tren. Explica que, arribat al coll de Montalegre, “s’hi veu un enorme edifici anomenat La Conreria que servia de diposit pels molts fruits que el convent recollia de les moltes terres subjectes al seu domini”. Descriu que l’estreb que baixa del cantó del sol sortint és Castellruf de Martorelles, mentre el de la part de ponent és el turó de L’ Amigona de Reixac.
Parla d’una vall estreta i escabrosa formada per Castellruf, per Montcau i l’estreb que forma el Turó o Castell de Montornès, també anomenat Castell de Sant Miquel. Fa referència a la Muntanya de Deu, “d’ondulació més baixa que cau sobre el riu Mogent i segueix cap a Montmeló i Martorelles paral·lel al riu que en trobar-se amb el Congost agafa el nom de riu Besòs”. Parla d’una font, “fresca i abundosa”, que en diuen Can Gurri. “Al fons d’aquesta vall es troben diverses cases, entre elles Can Roscatlló, fins a una de molt gran restaurada de poc, amb la seva capella i alta torre coneguda per Can Girona, propietat del Sr. Ros de Barcelona. En prou feines tenen terres planeres per conrear, de tan estreta que encara hi és la vall... Entre la Muntanya de Deu i el Turó de Sant Miquel o Montornès hi passa el camí que va de Martorelles a Montornès i Vallromanes, pel Coll Mercader".
“En el cim del Turó de Castellruf , alt i espadat i bastant inaccessible, s’hi aixecava abans un fort castell. Avui tot està cobert de gabella i brosta, tan espessa, que amb prou feines pots arribar a posar-hi la planta. No obstant, s’hi distingeixen encara bastants parets tallades a ran de fonament”. Ja a la carena, Maspons es refereix al Turó del Pi d’en Casals, “amb un pi únic, molt gros”. Segueix pel Bosc d’En Mates fins a trobar el Turó d’En Galceran, "conegut també pel Turo dels Enginyers, per haver servit de vèrtex a la Comissió Hidrogràfica del Piles (?) i haver deixat una de les grosses fites de què se serviren. És el punt més alt de la serralada, des de Font de Cera al Pla de Barcelona”.
Maspons escriu: “El poble de Martorelles està redossat sota mateix de Castellruf, en un replec de la muntanya. Sembla un poble fet dins d’un amagatall per por a ser descobert. Això fa que siga en extrem pintoresc per les torrenteres i arbredes de ben deliciosa estada. No sembla sinó, per la posició que ocupa, un poble dels de l’interior de la costa, penjat dintre les muntanyes per resguardar-se dels pirates o invasions estrangeres; i per acabar de semblar-ho més, ha anat concriant altres grups de cases més avall, cap el pla, del tot modernes, com ho són també, per exemple, Premià de Mar, Vilassar de Mar, Arenys de Mar, etc. Però si aquests han construït, amb el temps, poble a part, els ravals de Martorelles no han sigut més que grups espargits, continuant fent un sol poble, per ser molts més petits i insignificants, en comparació, que aquest”.
És evident que quan Maspons va visitar Martorelles, el 1886, el poble de Baix no s’havia desenvolupat com ho va fer després, fins passar el mateix que amb els pobles costaners a què feia referència.
Maspons explica: “Un dels grups de cases, el primer que es troba, s’anomena l’Arraval i l’altre, molt més avall, és conegut per Mas Rampinyo, com el de Montcada”.
És possible que l’Arraval fos el grup de cases a redós de l’actual ajuntament de Martorelles, mentre que Mas Rampinyo es referís al grup de cases entre els actuals carrers Industria i Agricultura.
També hi trobem una referència a la casa de Can Roda, quan diu: “Entre un i altre raval, en una situació molt ben pensada, a dalt d’un torrent, hi ha una grandiosa i bonica casa, amb galeries a cada costat, que és dels senyors Bonaplata de Barcelona”.
És interessant el que explica Maspons sobre la tirada dels pobles de la serralada que miren al Vallès d’anar cap els pobles de la costa: “Separats del pla i centre del Vallès pels rius Besòs i Mogent, apartats de Granollers, prefereixen fer una forta pujada i anar de dret a poblacions ben assortides com les de la costa, i que fins hi tot són a més curta distància. Per això, fins i tot les escriptures de gairebé totes les cases d’aquells pobles són atorgades en les notaries de Vilassar, Premià i El Masnou”.
Finalment, Maspons destaca els vins de la zona: “massa bons per usar-los com a vi comú.” Afirma que la part del Vallès de la serralada “com a vessant que és tota obaga, el bosc de tall, sempre criador, hi dóna bons rèdits”. Prova evident que, en aquell temps, els boscos es treballaven i s’explotaven.
Fotografia: El poble actual de Santa Maria de Martorelles, nucli inicia de Martorelles.