LLIÇÓ 5
Gramàtica. Masculí i femení:
Quan la vocal és neutra, té el mateix so, però unes vegades s’escriu amb a i unes altres amb e.
Generalment s’escriu amb e al final dels mots masculins pare, oncle, home, nostre, metge ( hi ha excepcions com idioma, panorama, problema, telegrama, monarca, ciclista, poeta, profeta).
Generalment s’escriu amb a al final dels mots femenins: tia, cosina, àvia, família, senyora, estrangera, (hi ha excepcions com base, mare, catàstrofe, classe, espècie, febre, higiene, imatge, llebre, sèrie, superfície).
No ens equivoquem amb masculins i femenins com meu-meva, teu-teva, però atenció amb nostre-nostra, vostre-vostra, tendre-tendra.
En general el femení es forma afegint una a al masculí: avi-àvia, senyor-senyora. De vegades s’ha de fer un afegitó a la darrera lletra del masculí: nebot-neboda, amic-amiga, gos-gossa, padrí-padrina, sastre-sastressa, comte-comtessa.
Hi ha éssers que tenen noms diferents pel masculí i femení: cavall-euga, porc-truja, boc-cabra.
Barbarismes:
Normalment en català i castellà el gènere atribuït als noms de les coses es correspon, n´hi ha uns quants que no, i sovint els diem equivocadament:
En català són masculins: el costum, el corrent, el pendent, el senyal, el llegum, l’avantatge, els avantatges, l’escafandre, els escafandres.
I són femenins: la calor, la suor, la fi (acabament, final), l’anàlisi, les anàlisis, la dent, les postres.
Ortografia i vocabulari:
L'HEROI Miquel Martí i Pol
-
Hi hagué un home que visqué setanta anys
no gaire lluny de casa.
Jo el vaig conèixer
quan ja era molt vell, però puc dir
que no s’havia mogut mai del poble.
Del món n’havia vist
quatre viles i escaig del voltant de la nostra;
mai no anà a ciutat i mai tampoc
no posà els peus en un ferrocarril.
Això sí, coneixia
pam per pam els topants
de les vores del riu
i havia estat expert en herbes remeieres.
-
Durant cinquanta anys llargs
treballà de paleta
i, segons em digueren,
va perdre la muller quan encara era jove.
De tres fills que tingué
dos van morir a la guerra;
l’altre marxà del poble,
molt lluny, molt lluny…,
i mai més no tornà.
L’home visqué qui sap els anys tot sol
i a les tardes d’estiu
s’asseia en un pedrís davant de casa seva.
-
Era afable i molt pulcre
i somreia, discret, a la gent que passava.
Jo recordo d’haver-hi conversat
sobre qualsevol cosa,
i recordo també que tenia la veu
afectuosa i clara
i que en parlar movia
molt lentament les mans.
-
L’hivern que el van trobar
mort al llit, les veïnes
digueren que semblava
que el pis hagués estat
endreçat feia poc.
Degué morir de fred,
perquè en tota la casa no hi havia
ni un sol bocí de llenya
i ell jeia, bo i vestit,
embolicat amb una manta.
Algú digué que semblava un ocell
arraulit sota un ràfec.