L'ESGLÉSIA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
L’Església és conscient que els tocs de campana cridant a sometent i els sermons des del púlpit han perdut la seva eficàcia. L’abandó de les parròquies, cada vegada amb menys recursos, l’estat d’inanició moral dels preveres, no és perquè sí. Els raspalls, les almoines i els ciris ja no financen el sistema, i les trones ja no serveixen per emetre missatges engrescadors i uniformes.
L’Església ha apostat per altres fórmules: les escoles comunes, les escoles de negocis, les escoles de l’Opus Dei, les universitats pontifícies i els mitjans de comunicació de masses. Els rectors s’han convertit en una mena de liquidadors del patrimoni parroquial –l’edifici de la rectoria de Santa Maria de Martorelles n’és un exemple.
Els focus de la fe són més generalistes: els grans monestirs, les grans catedrals, amb una oferta museística i artística que els fa econòmicament rendibles. Mentre les parròquies i les esglésies s’han anat buidant del seu patrimoni.
Han perdut tot el seu sentit els exercicis espirituals, les antigament famoses missions i les processons, excepte aquelles que han quedat com un fet exòtic i de cultura popular. El gran aglutinador ja no és el mossèn ni el bisbe de la diòcesi, és el gran lider en els seus viatges multitudinaris arreu del món. La visita al temple de la Sagrada Família n’és una mostra.
I com no podia ser d’altra manera, l’Església ha apostat pels mitjans de comunicació de masses: la COPE, la influenciada Intereconomia i TV13. A Catalunya, ràdio Estel és una altra cosa, però sense massa projecció social.
La influència de l’Església catalana sobre els llibres i els periòdics ha estat incommensurable. Cal cercar-la en el pacte entre el tradicionalisme de Torres i Bages i l’ascens de la burgesia catalana industrial sota el comandament de la Lliga Regionalista. La Renaixença, els Jocs Florals, el Modernisme i el Noucentisme no s’entenen sense una imbricació perfecta amb l’Església.
Els resultats no van poder ser més exitosos, una llengua condemnada a desaparèixer es va normalitzar, va donar uns creadors formidables i se’n va sortir. Qui es movia, però, no sortia a la foto o quedava borrós. És el cas de Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra o Josep Pla. Gent poc addicte al beateri van transigir, com J.V. Foix. Altres van ser foragitats durant un temps, com Salvat-Papasseit. Altres van conèixer la indiferència. Alguns eren tan bons que se n’apropiaren, com el cas de Joan Maragall. És evident que ha existit un Sanedrí que ha decidit que posar faltes a Foix i a Riba era pecat. Els mateixos que posaven traves i faltes a Sagarra, autor de la descarada novel·la Vida Privada, i menyspreaven pel cap baix a Verdaguer, aquell infeliç pagès de Folgueroles a qui retreien les seves pràctiques espiritistes i haver ensumat carn de dona.
Conducció ideològica? Sí. Poder polític? També. Començant per les editorials. La permissibilitat del franquisme vers les publicacions regides per l’Església va ser determinant. I que ningú m’interpreti malament: sort tinguérem de Tele-Estel, Cavall Fort, Oriflama i Serra d’Or. Vull dir que el poder de l’Església sobre el món editorial català des de la Renaixença fins les acaballes del franquisme ha estat absolut. I avui és decisiu.
Joan Sanjuan i Esquirol