LES JOIES QUE MAI ES VAN PERDRE
L’església de Santa Maria de Martorelles posseïa un gran tresor ornamental. Hem parlat de la joia de la corona: la creu gòtica del segle XVI de plata revestida d’or amb incrustacions de pedres precioses que posseïa la relíquia de la vera creu. Aquesta joia, suposem que per motius de seguretat, va ser dipositada al Museu Diocesà del Seminari de Barcelona, el 22 de febrer de 1917. La creu no és l’única joia d’aquesta església dipositada al bisbat de Barcelona. Se sap que l’any 1921 altres peces van seguir la mateixa sort.
Ja hem dit que el poble no estava informat d’aquestes transaccions. Les joies i els equipaments parroquials eren donacions dels fidels i s’entenia que la iglésia n'era la dipositària. No agradava ningú que unes joies que havien estat donades pels fidels de la parròquia al llarg dels segles passessin a un altre lloc. D'aquí que, normalment, no s’informés dels trasllats i, per tant, molta gent pensés que les joies de més valor encara hi eren quan l'església va ser assaltada durant la guerra civil de 1936. Aquesta manca d’informació fa que a la pàgina web de l’ajuntament de Santa Maria es digui, incorrectament, que l’any 1936 “ és destruït la major part de l’important tresor d’orfebreria que hi havia al temple parroquial de Santa Maria de Martorelles”. El tresor que hi havia l’any 1936 d’important ja no ho era i la major part d’allò que quedava algú ho va posar a bon reser.
En el qüestionari sobre la visita pastoral a la parròquia de Sant Maria de Martorelles l’any 1942 es diu: “Durante la revolución se perdieron todas las alhajas de la iglésia, pero no hace mucho tiempo que la policía encontro la mayoría de ellas, muchas de ellas deterioradas.” El qüestionari parla de perdre i trobar, que és el que realment va succeir. Si la policia de l’època va ser tan eficaç és perquè algú va entregar-li les joies que havia guardat. Hipòtesi que no m’invento, sinó que l’he sentida a la família, amb els noms dels qui van protegir-les.
Els diaris de l’època parlen de la recuperació de joies de gran valor. El qüestionari del bisbat diu una altra cosa: la gran publicidad que se hizo en los periódicos del gran valor que tenían (muy por encima de la realidad).
Però ni aquestes joies recuperades es van quedar a l’església de Santa Maria. Veiem que diu el qüestionari de referència: por encontrarse la iglésia sin párroco y, por tanto, en peligro continuo de robo, así como por la mala impresión que hubiera causado a la parroquia si el infascrito las hubiese depositado en Sant Fost, consulté el caso con el Sr. Canciller-Secretario de este Obispado y los dos determinamos, como así se hizo, custodiarlas interinamente en una caja fuerte de la Banca Arús de Barcelona.