Les dones d'aigua de la font de la Bassassa
La font de la Bassassa
Tots els noms que apareixen en aquesta història són imaginaris, i no tenen res a veure amb el que en ella s'explica.
La desaparició de l'Antonio Sánchez
La desaparició de l'Antonio Sánchez, persona molt estimada i solvent en els àmbits culturals i lúdics de Martorelles de Dalt i de Baix va commocionar ambdues poblacions. Els seus darrers desplaçaments al cor de la Serralada Litoral venien justificats per un llibre sobre les fonts martorellenques que estava preparant. La família era sabedora per ell mateix del camí que havia emprès, concretament el que porta a l' indret en es troben a pocs metres una de l'altra les fonts de la Teula, del Ferro i de la Bassassa, un dels llocs més feréstecs, emboscats i de difícil accés de la Serralada.
Comencen les batudes per trobar el desaparegut
La primera batuda per cercar l'Antonio va ser el capvespre. Des del nucli de Santa Maria de Martorelles enfilàrem el camí de la Font Sunyera, fins arribar a la font del Ca o de Sant Domenec, i seguir per un corriol estret i costerut fins trobar les tres fonts que, intuirem, havien estat l'objectiu del desaparegut. Quan s'albirava l'albada vàrem decidir donar-nos un repòs per tornar a reprendre la recerca poques hores després.
Al matí se'ns afegiren un bon nombre d'efectius, principalment veïns del poble. Ens vàrem diversificar per altres indrets, amb l'esperança que l'Antonio s'hagués desviat de la ruta prevista. Un primer grup pentinaria la vall de Can Gurri, en especial atenció a les fonts de Can Matons, del Racó, de la Mercé, de Can Gurri i la font del Llorer. Un segon grup pujaria fins Castell Ruf i el turó d'en Galzeran. El tercer grup repetiria la recerca de la nit abans, aquesta vegada ajudats per la claror del dia. Jo em vaig apuntar al mateix recorregut que ja havíem fet unes hores abans, convençuts que seguíem les petjades de l'Antonio abans de desaparèixer misteriosament.
La primera notícia de les dones d'aigua
Quan érem a l'alçada de la font Sunyera el Josep Marín caminava al meu costat, era un gran caçador d'animals, de bolets i de tota mena d'herbes i de fruits del bosc, ningú com ell coneixia els topants de la Serralada i allò que ella podia oferir. El seu primer comentari va ser lacònic i contundent.
—No el trobarem pas.
—Que vols dir que no hi pot ser per aquí?
—Sí, i ben a prop, però no el trobarem.
Vàrem quedar muts uns segons, ell esperant que jo em refés d'una afirmació tan categòrica.
—No t'entenc—. I era veritat, no entenia res del que el Marín em deia.
—No és la primera vegada que un home desapareix per aquests verals i no es torna a saber d'ell.
—Jo no en tinc constància.
—Pregunta-li a l'avi de Can Xesques. Has sentit a parlar de les dones d'aigua?—. Vaig assentir amb el cap—. A la Bassassa hi nien, si hi vas sol i les veus fuig esperitat o ets home mort.
—Tu les has vistes?
—Amb una vegada en vaig tenir prou.
A partir d'aquí el Marín va emmudir i va cercar altres companys de camí. La llegenda de les dones d'aigua que habiten a les profunditats dels bassals i que atreuen els homes a una mort segura, com les sirenes atreien Ulisses amb els seus cants amorosos, està estesa per tot Catalunya, però no és res més que una llegenda, com ho és l'home del sac i tantes com n'hi ha.
Els Trotacamins rastregen la Bassassa
La Bassassa no és pròpiament una font, sinó un bassal d'aigua o petit llac que s'alimenta d'algun sobreeixidor. Vaig demanar al grup que sortim a caminar junts i que hem batejat com els Trotacamins de rastrejar-ne el fons. El Julio Santiago que fa de guia del grup i la resta ho van trobar raonable, no pas perquè creguessin que la llegenda podia haver esdevingut realitat, sinó perquè caure en aquell bassal i ofegar-se era una de les possibilitats de prendre mal. En Josep Corbera, per ser el més cama llarga de tots els Trotacamins i perquè duia uns calçotets acolorits que semblaven un banyador, es va treure els pantalons i s'endinsa al bell mig de la bassa remenant el llot amb les cames i un bastó. La Pepi Lou s'arremanga els texans deixant al descobert unes cames molsudes i ben perfilades que els habituals de les caminades desconeixíem i que es feien mirar, malgrat la seriositat dels esdeveniments que estàvem vivint, mentre que en Jaume Carreras no es va voler treure els pantalons perquè la seva dona no sabes que, en determinades ocasions, utilitzava uns calçotets vermells que aquesta vegada duia posats.
El rastreig de la Bassassa va resultar infructuós, com ho van resultar totes les batudes, cada cop més decebedores i esporàdiques, fins que la recerca del cos sense vida de l'Antonio Sánchez va quedar en mans de la troballa casual i fortuïta d'algun visitant del bosc.
Dos casos més de desapareguts
La desaparició, semblava que definitiva, de l'Antonio Sánchez va commocionar tot el poble. A mi em quedava el compromís d'esbrinar la pista que m'havia donat en Josep Marin, és a dir, anar a parlar amb el de Can Xesques. Home bonhomiós, em va rebre amb gran amabilitat i amb moltes ganes d'ensenyar-me les petites meravelles que havia col·leccionat durant la seva vida. Quan ja havíem parlat gairebé de tot vaig treure el tema de la Bassassa i de les dones d'aigua. Amb un somriure de murri em va donar a entendre que ell no creia en collonades, però tenia notícia d'un fill del seu besavi que havia desaparegut per aquell indret sense que se'n sabés res més d'ell.
Jo havia vist a l'antiga rectoria de l'església de Santa Maria de Martorelles els llibres de batejos i defuncions dels segles XVIII i XIX. Amb una mica de paciència podríem trobar les dades del parent desaparegut. Amb en Xesques vàrem reconstruir l'arbre genealògic de la família per saber-ne nom i cognoms. Efectivament, el parent en qüestió havia estat batejat el 1849 i constava com a mort el 1881, amb una inscripció al marge que deia "in corpore non sepulto", es a dir, sense que el cos fos enterrat, la qual cosa confirmava la seva desaparició.
Joc de coincidències, ja que jo estava estudiant els relligats dels papers històrics que la família Carrencà acabava de deixar en dipòsit a l'arxiu municipal de Martorelles, i quina no seria la meva sotragada emocional quan vaig llegir en un pergamí del 1676 que l'Eugeni Carrencà, el fill tercer de l'Eusebi Carrencà i Farinós, s'havia perdut i no havia estat trobat quan va anar tot sol a buscar aigua de la font del Ferro, cosa que feia sovint degut a les qualitats medicinals de l'aigua d'aquesta font.
Massa coincidències? Teníem tres casos d'homes desapareguts i no trobats quan, sols, havien anat a visitar les fonts martorellenques.
A l'encontre de les dones d'aigua
El meu esquema mental racional desestimava la teoria de les dones d'aigua. Restava el testimoni de Josep Marín, però sabia que no em diria res més, per tal de no quedar a ulls de tothom com un vell que havia perdut la xaveta. Tot plegat em va impulsar a pujar tot sol fins la font de la Bassassa. La primavera havia estat plujosa i la Bassassa es trobava plena a vessar. M'hi vaig estat una estona mirant l'aigua fosca i encalmada. Vaig pujar-hi dues vegades més atret per la barreja de la bellesa de l' indret amb el misteri d'una llegenda que els fets s'entossudien en fer-la realitat, i també pel mòrbid pensament que jo pogués ser la propera víctima d'una dona d'aigua, encara que jo jugava amb l'avantatge respecte dels altres desapareguts de conèixer de bell antuvi el perill i considerar-me prou fort mentalment per enfrontar-m'hi.
Apareix la dona d'aigua
El quart dia, el baladreig de l'aigua originat per la pedreta que vaig llençar sobre la superfície va retornar-me el dibuix difuminat d'una cara amb cabells rossos i el somriure de la Gioconda. Vaig començar a córrer sense parar fins que vaig sortir a la claror del camí ample. Havia vist la cara de la dona que emergia del fons del llac. Em retreia la covardia de fugir apressadament, perquè dubtava entre la realitat i la suposició del que acabava de veure. Però aquella cara va quedar gravada en el meu cervell, aquells cabells grocs i aquell somriure suggeridor m'acompanyarien per sempre.
Aquella cara, aquells cabells, aquell somriure de Gioconda, em retrunyien el cervell i m'acceleraven les pulsacions cada cop que hi pensava, que era gairebé sempre. Em vaig tornar esquerp, un obsés, la meva vida depenia d'una visió fugissera difuminada sota unes ones concèntriques. No podia seguir vivint sota aquell malefici, calia trencar-lo, i per fer-ho calia arribar fins el final, esbrinar el significat d'aquella cara i el seu poder, si el tenia, sobre les persones; de fet, sobre mi, ja l'estava exercint.
Tenia pressa per tornar a la Bassassa. Quan el sol va remuntar la carena de la Serralada hi estava arribant. Era allí, nua, bella i solemne, asseguda damunt l'aigua, amb la cabellera daurada que li tapava les sines, amb aquell somriure entre desitjos i burlesc, els ulls perduts en un punt indefinit. Aquesta vegada els peus se'm van quedar clavats i de la meva boca en prou feines va sortir un hola vacil·lant. Mantenint aquella postura hieràtica, com una deessa, va anar desapareixent sota les aigües.
No havia resolt absolutament res, aquella visió difuminada s'havia convertit en la realitat d'un cos sublim i una cara angelical plens d'una sensualitat i dolcesa que em ferien l'ànima i em trencaven el cor. Com podia ser que una dona així s'alimentés dels cossos dels homes que atreia cap a les seves profunditats?
L'endemà hi vaig tornar. No va trigar a emergir al centre de la bassa, més bella encara. Aquesta vegada la seva mirada franca buscava els meus ulls i la seva boca molsuda m'oferia els seus plaers. D'una veu vellutada i mimosa va sortir:
—Ves-te'n, jo també t'estimo, tu no ets com els altres i no et vull fer mal, ves-te'n.
Si realment volia que marxés havia triat el pitjor argument, sobretot quan els seus ulls plens de calidesa es van humitejar per una renúncia que ella tampoc semblava desitjar. Ja tant s'hi valia, perquè jo seguia avançant cap a ella ofuscat pel desig d'abraçar-la. Mentre ella, banyada en llàgrimes, cridava amb una veu trencada pel dolor i el plor que a mi m'arribava com un eco llunyà:
—Ves-te'n, no et vull fer mal, ves-te'n.
Nota de l'editor: L' historiador Joan Sanjuan ha desaparegut, la darrera vegada que va ser vist pujava tot sol pel camí de la Font Sunyera.