LA ISOSTÀSIA HISTÒRICA
Jaume Vicens i Vives, catedràtic d’història moderna de la Universitat de Barcelona, va publicar el seu llibre Notícia de Catalunya l’any 1954, setze mesos després d’haver-lo presentat a la censura. Va ser la primera obra de la dictadura de Franco editada legalment en català que reflexionava sobre la catalanitat.
Intentant trobar una explicació didàctica dels grans processos històrics que porten els pobles a successives fases de prosperitat i decadència, l’historiador Jaume Vicens i Vives va escollir el principi d’isostàsia continental, ben conegut pels geògrafs. Una massa terrestre que sura sobre un oceà magmàtic més dens, quan es carrega de substàncies estranyes –posem per cas, geleres– més s’enfonsa en aquest oceà magmàtic; quan s’allibera d’aquesta càrrega, es redreça i recobra llur alçària primitiva.
Segons Vicens i Vives, o arranquem el llast que tota col·lectivitat arrossega des dels temps prehistòrics, o bé ens enfonsem amb la pervivència dels defectes col·lectius que se’ns van apilant.
Catalunya, com totes les nacions, ha sofert èpoques de prosperitat i decadència. Hi ha hagut moments en la seva història que ha sabut deixar llast, que ha pogut alliberar-se de la càrrega que l’enfonsava. Potser el darrer període més brillant va ser la segona meitat del segle XIX amb la revolució industrial i la Renaixença.
Aquesta teoria, segons Vicens i Vives, té grans avantatges sobre els senzills esquemes d’interpretació de la història que es fonamenten en l’etern retorn o en el progrés ininterromput. Sobretot perquè permet destriar els dos factors principals que juguen en el procés vital dels pobles: l’un d’ells, el corrent de base, una mena de plasma històric produït per fets geogràfics, racials, econòmics i socials primaris; el segon, la superestructura tècnica, sentimental, estètica i ideològica, o sigui, la mentalitat social activa i operant a cada recolzada dels temps.
Podríem discutir si Vicens i Vives no ens està explicant, amb altres paraules, la teoria de Marx sobre els cicles econòmics, l’estructura i la superestructura. De totes maneres, el nostre historiador introdueix en la teoria sobre la isostàsia històrica elements que a mi particularment em plauen, com el factor humà, el tarannà, la mentalitat, que Marx apunta com a elements subjectius i que amb Vicens i Vives adquireixen una major rellevància. Després del fracàs del comunisme real i de les escassíssimes aportacions del socialisme actual, és fàcil, a misses dites, trobar-li falles a Marx. Vicens i Vives no s’hi va enfrontar, per això els marxistes de l’època llegíem entusiasmats Notícia de Catalunya, amb un plantejament que s’apartava de la historiografia catalanista sentimental i romàntica; màxim que li retrèiem era un determinat caràcter petitburgès. Vicens i Vives no feia escarafalls de la lluita de classes, però veia les capes socials més interrelacionades que no pas enfrontades i afegia altres consideracions, molt més properes i entenedores per nosaltres els catalans, en referir-se als moviments socials de la història, posant l’èmfasi en la casa, la terra, el treball, la muntanya i el mar, el pagès i el mercader, els corrents migratoris, el seny i la rauxa...
Amb aquests instrument, el de la isostàsia històrica, que ens proposa l’autor de Notícia de Catalunya podem fer un diagnòstic del present i establir en quina fase estem, quins són els corrents de base i quina és la mentalitat social activa.
Sobre la fase que ens trobem, prosperitat o decadència, ho tenim fàcil a l’hora d’escollir la decadència. El factor econòmic pesa molt i en aquest sentit no hi ha dubtes. En els darrers vint anys Catalunya no se’n surt, al menys hi ha un sentiment d’anar cap endarrere o de no avançar com caldria. I aquest sentiment es fa extensiu a d’altres factors no menys importants que l’econòmic: el fre al desenvolupament cultural, social i identitari per part d’agents externs.
En la mentalitat social activa actual hi ha consciència de decadència, com hi ha percepció que la nostra massa terrestre sobre l’oceà magmàtic està carregada de substàncies estranyes que l’enfonsen, i que una part molt important d’aquesta càrrega de la qual cal alliberar-se és Espanya.