LA FABRIQUETA DE MARTORELLES
El conte de la setmana.
La Glòria va treballar a Filatures Marta, coneguda popularment com La Fabriqueta, des de l’edat de catorze anys –quan encara duia aquelles trenes daurades que li arribaven a la cintura i mitjons blancs de mitja cama– fins que va plegar per casar-se amb l’Ignasi. La Fabriqueta estava ubicada al bell mig del poble de Martorelles i entre les seves parets una gran quantitat de dones hi filaven i teixien.
La Glòria era la petita d’una família de set germans. Quan els pares es varen casar van decidir continuar la vida de pagès, com sempre ho havien vist, mai no van intuir que poguessin viure d’una altra manera. A Martorelles llogaren una casa de poble atrotinada, amb una eixida a la banda de darrera que feia de corral i un petit hort al davant. Les terres, arrendades, les conreaven a parts. Per més que s’escarrassaren, la misèria els va acorralar. Amb feines de matament i sexe de procreació, esperaren fills barons per sumar braços amb què fugir del pou de la indigència. Malauradament, els quatre primers foren femelles; després vingueren més repartits: dos nois bessons i la Glòria. La mare va parir dotze vegades; dels cinc fills que no aplegaren a grans dos foren avortaments, a la resta se’ls va emportar una diftèria, una poliomielitis, i un tifus.
La Glòria es va haver d’aguantar les ganes d’entrar a la fàbrica perquè era massa petita. El temps que li faltava per complir els catorze anys se li faria llarguíssim. Volia ajudar econòmicament a la família i, al mateix temps, sentir-se gran, una dona. A la fàbrica solament s’hi va trobar a gust les primeres setmanes, la novetat, la primera soldada, després es sentiria tancada en una bombolla on perdia la noció del temps i d’ella mateixa. No sabia si el dia era rúfol, si plovia o feia sol. El fred i la calor prostituïts per ventiladors i vapors angoixants. El pensament torpedinat per les màquines sorolloses i els crits de les companyes. Les estacions de l’any desfigurades per les claraboies que filtraven una llum difosa a través d’un mantell de brutícia. Ja n’estava farta de la fàbrica, d’aquell segrest per diners ben escassos, de la cantarella dels telers matxucant els timpans, de la grolleria dels companys de feina, de les enveges, de les insinuacions brutes i indecents de l’encarregat, de tantes hores enxubada, de l’esclavatge de la sirena.
Ella seria la persona més adequada per respondre sobre quins van ser els motius que la portaren a enamorar-se de l’Ignasi. El físic hi havia d'ajudar. S’hi podia trobar bellesa decadent, un pinçament de displicència aristocràtica, en aquella expressió envelada d’una tristesa vital que reflectia el rostre infantil del jove hereu de Can Reles. Un aire entre melangiós i espantat que la furgava per dins, despertant-li els instints més recondits, entre ells els maternals. ¿Ganes de sexe beneït, desfici sense espera? ¿Sentiments de protecció, d’autoafirmació, davant d’una cara bufona amb posats d’infant, d’un material dúctil i mal•leable, orfe d’estimació, al qui redimir? Massa simple, massa freudià, per explicar una tria abocada al fracàs sentimental. No es poden descartar les recomanacions familiars, abrivades i interessades, davant l’hereu de casa bona: d’una família catòlica tradicional, de pagès, com ells, com poques en quedaven a Martorelles. Can Reles era un tros de paradís fàcil d’estimar: un mas situat estratègicament en un altiplà d’oscil•lacions suaus, a prop d’una font d’arbres tofuts, de quines aigües es regaven els horts, amb vistes, a ponent, de Montserrat i, a llevant, aquella formidable corona de la Serralada de Marina amb el poble de dalt oferint una imatge de pessebre, i el cementiri, que a ella li produïa una calma plàcida, convençuda que els morts de Martorelles descansaven en un indret privilegiat, ben assolellat i amb la millor vista de la vall.
La decepció de la Glòria es va produir als quatre dies de casada: el sexe que li oferia l’Ignasi era absolutament insatisfactori, miserable i ridícul, un vist i no vist, sense compensar la brevetat amb la freqüència i la dolçor d’un mot, d’una carícia. No podia ni volia fer comparacions, però intuïa que les relacions sexuals tenien altres referències, més gratificants, més esponeroses i abrivades, que ella podia arribar a imaginar. Continuava veient l’Ignasi com aquell ésser indefens, obnubilat per ves a saber quins misteris de l’ànima. Però, sobretot, observava aquella casa preciosa en mig d’un paratge bellísim i aquell home, cada cop més borrós, més distant, que l’havia redimit de la fàbrica i que seria el pare dels seus fills.
Joan Sanjuan i Esquirol
Aquest escrit va guanyar el premi "Relats curts de Martorelles. Sant Jordi 2011"
