LA LLIÇÓ DE SANT FRANCISCO
Eugeni d’Ors, en el seu Glosari del 10 d’abril de 1906, parlava de la serenitat, la valentia, l’arrogància, l’heroisme sublim, enfront de la catàstrofe. Es referia al poble de San Francisco, quan amb 150.000 persones dormint al ras, buscant cadàvers entre la runa, esbotzant edificis mig caiguts i cremats, van decidir fer de la seva reconstrucció “una de les ciutats més belles del món”.
Xenius esperonava els enginyers, arquitectes i manobres de San Francisco a crear una nova ciutat esplèndida en jardins i edificis sobre una terra que demà trontollarà novament. Perquè, escrivia: “un cop creat un bell edifici, encara que el foc l’abrusi, viurà eternament... com seguiria vivint segles i segles la nostra Sagrada Família encara que, just l’endemà de feta, s’ensorrés”.
Bona lliçó per a una societat atemorida i decadent que sembla haver esdevingut aquesta Catalunya nostra actual. On, pel que fa a l’ensorrada del Carmel, només s’hi ha vist la desgràcia, o, en relació al túnel de l’AVE, les més pèssimes admonicions.
Se que alguns em mal interpretaran, però no és malaguanyat allò que s’esfondra, sinó la manca de braó per aixecar-lo. Podríem trobar dins de la història de Catalunya moltes experiències del dia després que ens farien equiparables a l’esperit del San Francisco del terratrèmol, com, per exemple, l'12 de setembre de 1714
Joan Sanjuan i Esquirol