L'INCÒMODE RITUAL D'UN ENTERRO
Sóc conscient de posseir el sisè sentit: el de la inoportunitat. De ser un maldestre, un negat, pel que fa als convencionalismes del dia a dia, els rituals socials més comuns o banals. Quan realment poso els peus a la galleda és en els enterraments. Incapaç, per higiene mental, de reproduir, en els comiats de dol, els tòpics que la majoria engalten sense solta ni volta.
Rebutjo els formulismes trillats, però no afino a substituir-los convenientment. Generalment opto pel silenci, però se’m fa incòmode, i acabo trencant-lo amb una mirada de peix bullit, que vol ser de complicitat, per donar a entendre: “ho sento, la vida continua” o “no tinc boca per aquest dolor”. La manca d’espontaneïtat, que jo mateix besllumo, no em satisfà. Tot plegat pren un aire equívoc, poc natural i excessivament lapidari, inclús en una eventualitat tan punyent com un enterrament.
Envejo els qui, amb fermesa i conviccions pregones, deixen anar –com aquell que inventa la frase precisa en el moment definitiu– solemnes i impertèrrits: “l’acompanyo en el sentiment” o “en pau descansi”, i es queden tan fatus. Considero ignominiós el “que per molts anys puguem pregar per ell”. I no diguem d’una expressió barroera que em va deixar cruixit la primera vegada d’escoltar-la en boca d’una tia del pare que era valenciana: “salut per mi i treball pel meu home”.
Sense trobar el desllorigador de tanta misèria protocol·lària, en altres ocasions ofereixo un somriure pietós, com de resignació, amb encongiment d’espatlles i una baixada de parpelles que volen transmetre plàsticament el missatge: “ànims i endavant”. Al capdavall em desencoratjo, convençut d’aparèixer, als ulls dels endolats, com un babau idiota, sense imaginació, al bell mig d’un ritual massa escruixidor per deixar escapar un al·leluia.
En aquestes situacions incòmodes, el que realment desitjo és passar desapercebut, tocar el pirandó a cuita-corrents. Fet i fet, no em presento als enterraments per passar advertit, en tinc prou en acompanyar el difunt, sense la pretensió de sumar punts en la consideració dels vius.
Joan Sanjuan i Esquirol