J.V. FOIX
Quan el llegiu per primera vegada, Foix impressiona. De bell antuvi diríeu que és difícil i complicat. Jo us aconsello que, d’entrada, tingueu paciència… i un diccionari a mà. Foix és surrealista, impressionista, abstracte, i un grapat de coses més. Disposa d’un vocabulari extensíssim i el trena de meravella. Foix fa que els mots siguin encisadors en ells mateixos, al marge d’allò que vulgarment expressen, i aquest és el gran poder de la poesia: la seducció. També us haig de dir que el surrealisme perllongat arriba a cansar. Buñuel era surrealista, però d’aquest estil, en estat pur, només va filmar Un chien andalou, un curt de setze minuts; ni tan sols va poder rodar una pel·lícula sencera. Un llarg metratge surrealista no hi ha qui l’aguanti, massa impactes seguits per a un espectador passiu fermat a una butaca. Però Foix és una altra cosa. A Foix se l’entén, encara que ens ho vol vendre difícil. Només convé llegir-lo i rellegir-lo amb extremada atenció... i amb un diccionari al costat.
El lèxic de Foix és culte, de rat de biblioteca, estudiat i repelat dels clàssics, com era propi dels noucentistes. Foix a la gent de poble només la tractava quan li transportaven la maleta a l’estació o li desbrossaven els senders durant les caceres. Presenteu-me algú que digui pèlag i pítia. El mèrit de Foix és haver-se empassat d’inici a fi el diccionari normatiu així com algun diccionari de sinònims i antinòmics. A partir d’aquí els puristes, des de Carles Riba a Pere Gimferrer, li han fet els merescuts elogis.
No és que Foix fes trampa. Feia servir les seves armes, com el més llest. Foix era un murri, un torra collons, que jugava a embolicar la troca, a confondre el lector amb petits subterfugis. Iniciava els versos amb majúscules i utilitzava paraules amb majúscules per confondre nom propi per substantiu; era un mestre jugant amb paraules de doble i triple sentit. Foix sentia predilecció per determinats mots poc corrents que apareixen repetits al llarg de la seva obra. Els occípits li llevaven la vida, sovint li venia tos, els coturns no se’ls treia dels peus, preferia trespol a sostre, forest a bosc, i espatllava afollant. Me l’imagino, amb cara murriesca, col·locant en una frase tos o duc, que en una primera lectura associaríeu sempre al seu sentit més comú, no a una testa de bou o a un ocell rapinyaire. Foix sabia conjugar els verbs com ningú, i ja no parlo de formar diminutius, superlatius o derivats. Foix era un mestre. Jo recomanaria a qui volgués aprofundir en el domini de la llengua que treballes les obres de Foix. No és menys cert que el seu llenguatge és encarcarat, dur, i maniqueu; segurament perquè va enlairar fins el zenit la destil·lació de les paraules, i abaixar el llistó del compromís amb ell mateix i els lectors devia semblar-li que era cometre una heretgia.
La sensibilitat és fonamental i Foix no acostuma a posar la pell de gallina, excepte en poemes com: “És quan dormo que hi veig clar”; o aquell altre: “Ho sap tothom, i és profecia”; o bé: “Si jo fos marxant a Prades”. Dona la sensació que Foix hi afegeix massa ofici i escassa inspiració. Però no és així. Pel que fa a Foix, l’ofici tapa la inspiració.