... I LLEGIR LA MEVA PREMSA

Encara me'n recordo de la “Soli”, el “Ciero”, La Prensa i El Correo Catalán, diaris fets a Barcelona, naturalment en castellà. Avui, tots ells estan a ”la morgue”. Que descansin en pau, i quina il·lusió! D’aquella època, es va salvar el millor dels escrits en castellà: La Vanguardia, un diari arrelat al país amb visió de país.

Aleshores de diari en català no n’hi havia cap. En aquests moments tenim l’edició catalana de El Periodico, l’Avui, el Punt Diari i l’Ara. I tenim diaris en català a les capitals de província i alguna ciutat important.

Ja sé que no t’agrada que parli d’aquestes coses. Has decidit tapar un passat que no et convé, o passar de puntetes sobre una memòria històrica que és un clam a fer justícia. Però ja ho veus, també amb la premsa, com amb la tele i la ràdio, he fet la meva tria. Hauries de saltar d’alegria veient com la premsa amb la meva llengua progressa, i no escolto altra cosa que retrets. 

No sé que espera La Vanguardia per fer la seva edició catalana. Jo veig un contrasentit en editar només en castellà el primer diari de Catalunya. Ja sé que és més important allò que es diu que la forma de dir-ho, però no ho trobo normal. Era normal quan el país era catalanoparlant i analfabet a l’hora de llegir i escriure. Jo mateix recordo una època de la meva vida en que parlàvem català a la família, al carrer i al pati dels “Hermanos”, mentre llegir en català era una raresa i se’m feia molt difícil.

Avui, a casa nostra, hi ha dos reductes on el català és pràcticament inaccessible, on queda palès que la normalitat lingüística encara no s’ha produït, dues relíquies d’un passat recent: La Vanguardia i La Justícia.

Corro a dir que La Vanguardia és un diari català boníssim, de contingut i de taranar, extraordinàriament important per Catalunya, que llegeixo molt sovint. Per afegir tot seguit que és un producte de la anormalitat lingüística del país fins els anys setanta del segle passat. Un país de catalanoparlants, però d’analfabets com a llegidors i escriptors en català. Aquesta anormalitat, afegida a la prohibició de publicar en català, podria explicar l’èxit i la raó de ser de La Vanguardia.

Què passarà en el futur? No crec que La Vanguardia sigui un obstacle perquè la llengua de Catalunya adquireixi la normalitat en tots els àmbits. Si restéssim un país bilingüe, es justificaria més que mai una edició també en català del nostre primer diari. Donades les tècniques actuals de traducció i edició, no fer-ho no es podria emparar en raons econòmiques, sinó de voluntat empresarial i de visió de país.

No sé perquè t’explico les meves inquietuds, quan sé que faràs tot el contrari del que convé.  Sempre he sigut una bleda.