El retorn d’Alícia al País de les Meravelles
Lewis Carrol va publicar el seu llibre "Alícia al país de les meravelles" l'any 1865. Cent cinquanta anys més tard, el món absurd que Alícia descobreix tot perseguin un conillet blanc , es fa patent en un país anomenat Añapse, on el dia es confon amb la nit, on es construeixen autopistes i trens d'alta velocitat que condueixen a enlloc, i aeroports sense avions.
Un conill blau d’ulls rosats se li entravessà davant del cotxe. No hi hagués hagut res d’extraordinari en aquell fet si, de sobte, no li hagués vingut a la memòria un somni que la va marcar de ben petita, que va començar amb la presència d’un conill blanc que la va empènyer a perseguir-lo, fins penetrar en la seva llodriguera per anar a raure al País de les Meravelles.
La intenció d’esquivar el conillet i el record brusc del somni d’infantesa van fer que Alícia donés un cop de volant, suficient per desestabilitzar el vehicle, que va passar d’objecte rodador a volador.
Quan semblava que anava de pet al fons d’un precipici sense fi, la caiguda de l’auto amb ella a dins va quedar amortida per un núvol espès de color taronja que es va introduir dins d’una mena de cràter apagat. En aquella caiguda lliure per dins del que semblava la xemeneia d’un volcà, la velocitat anava minvant, fins que ella i cotxe aterraren suaument damunt d’una planura immensa on la vegetació, fora d’uns bolets acolorits i enormes, era inexistent.
Alícia, ara una dona de mitjana edat i ben desperta, sabia que allò que li passava era real, i es va considerar doblement afortunada: per haver-se salvat d’un accident mortal i perquè, a uns tres-cents metres d’allà on havia aterrat, va veure el començament de dues autopistes paral·leles que es perdien en l’horitzó. Va arrencar el cotxe en aquella direcció. A mida que si acostava divisava amb més claredat un personatge amb un uniforme llampant palplantat, a l’entrada de les autopistes, sota d’un d’aquells bolets gegantins que el protegia del sol. A les autopistes no hi havia cap indicació, però l’home d’uniforme –un empleat segurament– li esvairia el dubtes.
Parà davant del personatge per desitjar-li bon dia.
—Bona nit.
—Fa sol —va respondre Alícia sorpresa.
—És fosc, no ho veu?
—Hi veig perfectament.
—Per això mateix, és negra nit.
L’Alícia va pensar que no valia la pena discutir i va demanar on conduïen aquelles dues autopistes.
—Enlloc.
—I per què les han fet?
—Precisament perquè no porten enlloc. Així tots contents.
—Les dues?
—Una es gratuïta i l’altre de pagament.
—I les dues porten al mateix lloc?
—Ja li he dit: a enlloc.
—Potser estan a mig fer....
—Estan acabades del tot. El President d’Añapse les va inaugurar fa un mes.
—I quants cotxes hi han passat?
—Fora del President i la seva comitiva i un reguitzell de periodistes i càmeres de televisió, el seu serà el primer.
—I si una és gratuïta, per què n’han feta una altra de pagament?
—Perquè a Añapse fem les coses ben fetes i deixem que la gent triï les dues opcions.
—Però, si les dues van buides tothom triarà la gratuïta.
—S’equivoca senyoreta.
—Com que no! Si són iguals i van al mateix lloc, perdoni, a enlloc, quina avantatge té pagar?
—Vostè no entén res senyoreta. Tot depèn de la pressa que tingui. No ha sentit a parlar de la desgravació fiscal? No sap l’exclusivitat que representa viatjar de pagament? Acabem, agafa l’autopista o no?
—Per anar enlloc?
—Hi trobarà l’estació inicial de l’AVE.
—Acabàrem! I l’AVE on em portarà?
—Ja li he dit que enlloc. Veu aquell edifici d’allà al fons a la dreta? És l’estació terminal de l’AVE. Jo l’agafo cada dia per anar i venir de la feina. Normalment en soc l’únic passatger.
—Vol dir que al final de l’autopista trobaré l’estació de l’AVE que em tornarà fins aquí?
—Sí nena, i semblaves curta de gambals.
—Jo a vostè no l’he ofès.
—No és veritat. Estàs atacant la meva intel·ligència amb les teves preguntes absurdes.
—En aquest cas, perdoni.
—Està perdonada. Té una tercera opció si vol sortir d’aquí.
—Ah, sí?
—A deu quilòmetres a l’esquerra hi trobarà l’Aeroport Internacional. Fa cinc anys que es va acabar i encara no ha estat inaugurat. D’aquí deu dies ho farà el Presidet d’Añapse, i segurament hi aterrarà el primer avió amb el President i el seu seguici. Vigili que el camí és infernal.
—I per què les autopistes i l’AVE no duen enlloc i no arriben fins l’Aeroport?
—Més preguntes absurdes, senyoreta...?
—Alícia... Alícia en el País de les Meravelles.
