LA GLOBALITZACIÓ I LA GENERACIÓ LÍQUIDA

L’estat nació perd força, i sembla que caminem cap a àrees estratègiques extenses més o menys difuses. Pels territoris sense estat com Catalunya el canvi significa una esperança. En el cas català perquè l’estat nació ha estat interpretat com una llosa sobre les aspiracions d’autogovern i un fre al seu desenvolupament integral com a comunitat diferenciada.

La Globalització comporta molts riscos que, com tota realitat inevitable, cal afrontar. Però, al mateix temps, obre grans perspectives. El nou sistema necessita més llibertat de moviment de capitals, persones i mercaderies. Ens vol més lliures, encara que només sigui per consumir i produir. Per als territoris sense estat es derrueixen murs enormes que els obligaven a la dependència de l’estat nació en relació a fronteres, a defensa militar, a capitals interns i mercats autàrquics.

 Marx deia que la forma de produir feia la persona. És evident que la globalització, en els seus diferents estadis, dóna i donarà generacions diferents de les anteriors. De fet ja s’està parlant de la generació líquida. La generació dels XX va entendre que el progrés, el benestar, només podia aconseguir-se agasfats de la mà dels altres, i que per consolidar el futur calia, moltes vegades, renegar del benefici present.

La generació líquida assegura el present i desconfia de qualsevol referència al futur, parlar-li del futur és intentar vendre-li la moto. Difícilment farà res que vagi en contra dels seus interessos més immediats i, per tant, no remarà a contracorrent. No busqueu entre ells herois ni estadistes, no ho volen ser perquè no hi creuen, perquè no s’ho val. Per escalar socialment els hi cal preparació, agradar, aconseguir empatia, sense oblidar el treball ben fet i l’esforç. Busquen l’acceptació dels altres, la popularitat, com a forma de progressar. No es tracta d’imposar estats d’opinions sinó de copsar-los per no nedar a contracorrent, per això són tan aficionats a les enquestes i als sondeigos.

Els grans personatges del segle XX són contradictoris, sovint amb ells mateixos. Francesc Macià i Lluís Companys van ser dos herois del poble català. Tots dos amb historials que no tenen res a veure amb el perfil de la generació líquida. Macià jugant-se la carrera militar i la vida a Prats de Molló. Companys impulsant aixecaments impossibles i defensant amb cost de la vida les seves conviccions. En el camp de la cultura també trobem aquests herois contradictoris del segle XX. Jacint Verdaguer, el capellà, el poeta més popular de Catalunya, trenca amb el seu mecenes, el comte Güell, s’enemista amb la jerarquia catòlica i acaba morint sol i pobre de solemnitat. El poble, entre el qual hi havia els descreguts i anticlericals, i molts que per manca d’instrucció no havien llegit els seus poemes, van acompanyar-lo i plorar-lo en l’enterro més concorregut i sentit que mai s’hagi vist a Barcelona. Uns personatges irrepetibles dins de la generació líquida.

Joan Sanjuan i Esquirol