DEL MITE DEL FAUNE AL REALISME MÀGIC
El gran corrent de la narrativa del segle XX, entafora dins del mateix sac de ficcions el jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, el jardí mutilat d’Alcover, el jardí dels cinc arbres de l’Espriu i el jardí proletari de la plaça del Diamant de la Rodoreda. És el que coneixem pel mite del faune: un temps que va ésser, trencat per un temps de desolació, explicat des de l’observació de les despulles d’aquella desolació. Un temps, ai!, en què segurament vàrem ser feliços, sense altre motiu que érem joves i que hi érem tots, fins que algunes de les grans guerres o malvestats del segle XX –o simplement el pas del temps– escapçaren aquella joia de viure.
Quina diferència de la narrativa del segle XIX, en què priva l’avorriment, reflectit en la vida als balnearis, l’oci dels jardins i les infidelitats conjugals, principalment femenines, com a distracció per matar l’estona en una existència sense al·licients.
D’aquí, de seguida apareix la gran pregunta: quin camí està prenent la narrativa de l’iniciat segle XXI? Són molts els crítics que esbossen la imatge del llac glaçat, inestable per definició, del que desconeixem la seva consistència i la realitat del que hi ha a sota. Un paisatge on res és el que sembla, una realitat que no dominem, en què el misteri té molt a dir i en qualsevol moment pot aparèixer l’imprevisible. Recercant l’esperit de la narrativa d’avui, és fàcil retenir noms farcits de mutacions i màgies amb ànims de sorprendre’ns.
El segle XXI estarà ben servit, si aquesta és la temàtica que acabi imposant-se. Passades les modes dels “abracadabra”, dels senyors del anells i dels harry potters, del més difícil encara, seguirà la màgia més etèria dels números, de les enginyeries especulatives. El catedràtic d’estètica, Rafael Argullol, avisava que l’exaltació acrítica dels “valors occidentals” corre el risc de traduir-se en un encefalograma pla on es registra l’absència de valors. Potser amb l’excepció d’un: l’autocomplaença. Almenys això deia Argullol abans de la gran crisi.
Si sortim del món novel·lesc per endinsar-nos en els grans corrents del pensament i de la història, podem afirmar que el segle XIX ha estat el de la consolidació dels estats nació, el segle XX el de les turbulències provocades pels aquests estats nació en voler imposar-se uns sobre els altres, mentre que el segle XXI, vençut el “demoníac” Hitler i el comunisme “asiàtic”, els nous liberals segueixen empobrint els significats de la raó i de la llibertat.