DE LA IMMORTALITAT A LA FI INEXORABLE
Ja sabem que la mort se’ns fa present, fins i tot en el període de pràctica immortalitat que fa insolent la joventut. I que la sentim cada cop amb més freqüència i intensitat, en proporció als anys. A voltes aquesta presència actua com un floc de pensament, sense deixar en prou feines rastre. A voltes actua com una descàrrega que genera una sensació de vertigen, com si la sola idea estirés de tu envers un pou sense fons. A voltes basta un cabotejar, un obrir i tancar d’ulls, per apartar el mal presagi i fer-lo fonedís. A voltes el pensament persisteix i se t’arrapa al cervell de manera que no el pots esquivar.
Aleshores, segons t’agafi el cos, poden creuar-se dues eventualitats: que el pensament se’t faci amarg, i un indici de suor freda t’acceleri els batecs del cor, o iniciïs, des de la humilitat dels propis límits, un diàleg assossegat entre tu i la Seca. En aquesta eventualitat, l’encarament amb la mort pren una actitud serena, una sensació de maduresa, fins i tot de complaença i de domini davant d’un esdevenidor imprevist en la forma i en el temps, però, al cap i a la fi, inexorable.
Joan Sanjuan i Esquirol
Tot el que ha estat s'ha marcit entre fulles
de llibres il·legibles.
M'han caigut molts cabells i em cansen les escales.
Deixem els vells records, que siguin pedres
a la ciutat dels morts, que tota tomba és pia.
I baixem al carrer.
La Rambla de les Flors, 1955. Jordi Sarsanedas