DE GOS A LLOP
Dedicat a la meva neboda Carme, gentil aimadora de tot el que es belluga, a la Neus i a la seva gossa Mel.
Grajac en prou feines podia obrir els ulls quan el seu company el va sacsejar perquè s’afanyés a muntar la vigilància en una nit que el fred estavellava les pedres. Calia anar atiant el foc, si no volien que la petita tribu que dormia al seu redós no morís congelada i, al mateix temps, protegir-se dels depredadors famolencs. El dia abans havia estat molt dolent, cap bri de caça. Els membres de la tribu havien passat a jeure amb l’estomac buit, fora de quatre herbes ingerides per distreure la gana.
Grajac es sentia estabornit pel cansament i la son quan va sortir de la balma per donar una ullada al fosc horitzó, mitjanament visible per una lluna a punt de coronar i un cel absolutament net que redoblava la inclemència de la glaçada. Des del fons de la vall arribaven els udols dels llops, sempre rebuscant, sempre famèlics. Aquella bandada de llops es comportava com la seva tribu, sempre junts per fer més eficaç la cacera, sempre amunt i avall perseguint la presa. I com si uns i altres es cerquessin allí estaven, guardant les distàncies, mirant-se de reüll.
Grajac no mataria mai un llop per menjar-se’l. Quin fàstic ! A la tribu tothom deia que la carn de llop no era bona, però de fet ningú l’havia tastat. Més d’una vegada Grajac havia pensat que l’home i el llop eren parents mal avinguts. Els enfrontaments entre les dues famílies hi eren quan es disputaven la caça. La tècnica que utilitzaven uns i altres era molt semblant: en grup i mirant d’encerclar la presa. A diferència de l’home, el llop també caçava de nit. L’home era més lent, però utilitzava eines i instruments que el feien més efectiu. Això el llop ho sabia. Com cada nit, des del fons de la vall, arribaven els seus udols. Només quan els empenyia la gana s’acostaven a la balma, no per atacar la tribu sinó per arreplegar les despulles que els humans havien deixat. Grajac estava convençut que a ells tampoc no els agradava la carn dels humans.
Va tenir la percepció que els llops aquella nit estaven més inquiets i que els sentia de més a la vora. Calia estar amatent, i s’acostà a la foguera per encendre una torxa i anà baixant a poc a poc pel corriol que portava a la vall. No els veia, però els intuïa i sabia que estaven a prop. El foc el protegia i va decidir utilitzar la veu per espantar-los. El soroll de les branques va donar-li la raó, els llops havien fugit i amb les presses un cadell va anar a raure als seus peus. El va agafar d’una revolada i va pensar que aquell cadell de llop, una femella, podia ser un bon regal per a la seva dóna que acabava de perdre el fill pocs dies després de parir-lo.
Quan Grajac va posar el cadell a la falda de la seva dona, aquesta contemplà l’animaló amb la mateixa tendresa que el cadell s’arrapava a ella atret per l’olor de la llet que el fill ja no podia mamar. S’havia creat una connexió de mútua simpatia i d’afecte entre dos éssers vius. La dona va apaivagar els dolors de les pujades de llet donant el pit al cadell que xumava adelerat dels mugrons, fins al punt de convertir aquella escena en la distracció de la tribu.
A la petita lloba l’anomenaren Gassa. Era com una joguina que temien perdre quan es fes gran i volgués tornar amb els seus germans de raça. De fet, així va succeir. Però un bon dia va tornar a la balma, ferida, plena d’esgarrinxades, morta de gana i prenyada. A la tribu es va refer i va tenir la primera cria de tres lloparrons.
Havia nascut la primera generació de gossos, uns éssers vius que varen segellar amb l’home llaços mutus d’utilitat i companyia. Grajac ja no va haver de llevar-se a mitja nit per vigilar la tribu dels depredadors, aquesta feina havia estat encomanada al gossos, que la feien millor que qualsevol humà. La cacera es va fer més abundant, els gossos aixecaven les preses i les feien anar allà on els humans les podien encalçar.
Fou així com les dues especies arribaren a un pacte enormement convenient per ambdues parts i que, cada cop més, ha anat creant llaços de mútua estima i protecció.