COMPTE AMB LA CULTURA DEL NO

Hem assumit valors socials nous com els animals de companyia, que considerem necessaris per a l’equilibri emocional de les persones, sobretot per a la gent gran i la gent que viu sola. Hem assumit el risc que suposa per a la higiene conviure amb els animals o l’inconvenient que facin aigües pels carrers o haver de recollir-los els excrements, en consideració al bé social que aporten a les persones que els tenen. Hem assumit també que els animals domèstics han de ser ben tractats, ben alimentats i, sobretot, que no poden ser abandonats. Som també conscients, ja que hem decidit tenir una mascota, que l’hem de cuidar fins a les darreres conseqüències, garantint la seva salut, amb les atencions veterinàries que precisi. Però hi ha altres valors socials nous, aquests relacionats amb les persones, que no hem acabat d’assumir.

 Sabem que el món d’avui, sobretot a les grans ciutats, comporta bosses de pobresa i marginació que cal afrontar per tal d’ajudar els més desvalguts, perquè no quedin abandonats pels carrers i perquè s’incorporin plenament a la societat. Algunes d’aquestes persones precisen de menjadors, altres de llocs per passar la nit, altres de tractaments específics de tipus psicològic o de drogoaddicció. Fins aquí tots hi estaríem d’acord.

 El problema és quan un d’aquests serveis s’intenta situar a prop d’on vivim. Les excuses per negar-s’hi són infinites, des de la inseguretat ciutadana i el tràfic de drogues, fins a la pèrdua del valor dels habitatges. Evidentment, no diem que no perquè si. Ni ens hi neguem a què hi hagi aquests tipus de serveis. Però no a prop nostre, sinó en llocs més adients. Hi ha sempre raons objectives que fan inviable un servei d’aquests tipus en el nostre entorn. S’ha de trobar un lloc més adequat, ja que a prop de casa nostra es produirien problemes de transit, sorolls, brutícia, dificultats de pas per a les persones, perill per a les criatures, i moltes coses més.

 Com que l’Ajuntament o la Generalitat s’entesten en voler muntar aquest tipus de servei a prop d’on vivim, convoquem els veïns i els hi expliquem la bestiesa que volen fer, cosa que tots comprenen de seguida. Decidim per aclamació que cal mobilitzar-se. Omplim de pancartes els balcons i muntem una manifestació acompanyats dels nostres fills per fer més força; per tal d’inculcar-los els valors cívics de la solidaritat amb les persones més necessitades no serà.