COMENTARIS ANÒNIMS

Recordo, en temps del franquisme, que a la revista Treball, aleshores il·legal (un dels seus directors, Puig Pidemunt, va ser executat), volien que els autors signéssim els articles, evidentment amb pseudònim, per demostrar que l'anonimat no obeïa a l'exposició d'unes idees, sinó a la repressió de la dictadura.

L'anonimat només es pot justificar quan es posa en perill la integritat física de la persona, i en una democràcia no té cabuda. Avui, l'anònim esdevé un covard, per molta raó que cregui tenir amb allò que escriu. Una opinió sense signar, encara que agradi o s'identifiqui amb altres opinions, perd bona part de la raó que té. Qui no s'atreveix a signar és perquè no està convençut d'allò que escriu i no vol exposar el seu criteri a la consideració dels altres. En aquest cas aconsello modificar el text, fins trobar-se a gust amb ell per poder estampar-li el nom. Normalment, no es tracta de canviar la idea, sinó la manera de plantejar-la, reduint un adjectiu o substantiu pujat de to, relativitzant determinades afirmacions categòriques, evitant judicis d'intencions, pensant en la veritat dels altres i que no tenim sempre la raó.

Molts anònims tenen una doble personalitat. Poden ser moderats en les seves relacions personals i en els plantejaments de les seves opinions i esdevenir uns dèspotes enfurismats quan es troben davant del teclat de l'ordinador. És el mateix que els passa a certs conductors, que com a vianants tenen un comportament excel·lent, cedeixen el lloc a les aceres, demanen perdó quan ensopeguen amb algú i que, tanmateix, quan són al volant es transmuten en uns brètols.

No soc tan ingenu com per no creure que hi ha anònims que cerquen precisament ferir, insultar i ofendre. A aquests no els voldria dedicar ni una petita part del meu temps. En aquests casos els responsables dels blogs faran santament d'utilitzar les tisores.

Joan Sanjuan i Esquirol