CARNESTOLTES: EL REPTE

Cap festa té més entusiastes actius que carnestoltes, però no acaba de massificar-se, malgrat el delit del personal a les disfresses. L’enemic principal del nostre carnestoltes, i que fa que no assoleixi el nivell participatiu d'altres contrades, és el fred. El carnestoltes, com el seu nom evidencia, és, essencialment, carn: carn per visualitzar, carn en moviment, carn sense embolcall. I a les nostres latituds, febrer no és el mes adient per mostrar-la, o pena d’agafar un refredat que et porti a la tomba abans de l’enterrament del seitó.

Les nostres noies són ben capaces de ballar pels carrers amb els mugrons a l’aire i amb la cinta de les calces amagada entre les natges. Ho són i molt. Mireu sinó la fotografia de milers de persones en pilotes a l’Avinguda Maria Cristina de Barcelona. Demaneu a un barceloní o a una barcelonina que es despulli, només li heu de donar una raó per fer-ho, però no li demaneu que agafi una pulmonia, encara que sigui per carnestoltes.

No és que cada terra fa sa guerra, és que cada cosa té el seu temps, i amb l’hivern no s’hi juga. Em direu que hom es pot disfressar d’esquimal o d’ós polar, però no és el mateix. El carnaval reïx allà on es pot ensenyar carn, quan no la pots lluir es converteix en una desfilada del Dia d’Acció de Gràcies, la Cavalcada de Reis o els Tres Tombs; més o menys.

Joan Sanjuan i Esquirol